Retrat d'un Borbó

"És la versió peninsular del populisme que es va imposant des dels EE.UU fins al Brasil. A Espanya no cal que hi arribi. Ja hi és. I, a sobre, amb corona."

Molts membres de la nissaga Borbó han tingut al llarg de la història mals noms significatius. És la forma popular de descriure un regnat i generalment sempre han estat despectius. Ferran VII era "el rey felón", Carles IV fou conegut com "el cornut" i Alfons XIII, a Catalunya, l'anomenaven "el cametes". Tot i que parlar de nissaga en sentit estricte és molt arriscat perquè Maria Lluïsa de Parma, esposa de Carles IV, ja li va reconèixer al seu confessor que cap dels catorze fills que havia tingut eren del seu marit. Afirmava que "la dinastía Borbón se ha extingido en España". Per tant, tot el que ha vingut després possiblement és una munió de fills bords amb el mateix pedigrí familiar que podrien tenir les criatures d'un orfenat.

 

Nosaltres hem tingut la desgràcia de conèixer un parell: Joan Carles I i Felip VI. El primer voldria passar a la posteritat com "el campechano". Un eufemisme encunyat pels seus aduladors per fer gratificant als seus súbdits haver tingut com a cap d'estat un comissionista rapinyaire, tal com demostren nombroses informacions. La darrera, el reportatge del programa 360 grados de la televisió pública basca. Potser amb el temps l'acabaran recordant com "el corrupte".

 

El fill no és que sigui cap llumenera, però sembla tenir un instint de supervivència polític més virulent que el pare. A diferència de Joan Carles, que va entrar en un moment dolç perquè substituïa un tirà, l'actual monarca espanyol sap que els temps que vivim no són propicis per a la genuflexió col.lectiva. I, a més a més, arrossega  la fatalitat dels Borbons (els han fet fora tres vegades al llarg de la història). Per tot plegat,  tenim davant un personatge que no es refia gairebé de ningú i només vol adhesions absolutes. Amb un aire despòtic i raconer, és fidel a la descripció que feia dels membres d'aquesta família l'escriptor i polític asturià Pérez de Ayala quan afirmava que són venjatius i mai no obliden.

 

Felip VI és conscient que el seu futur es juga a Catalunya i que la seva figura ha esdevingut el darrer baluard de la integritat territorial espanyola. No fa pas gaires dies, el magistrat emèrit del Tribunal Constitucional, Manuel Aragón Reyes, declarava a El Confidencial: "Los independentistas saben que si tumban al Rey, tumban España y la Constitución". Han encimbellat a Felip VI fins a fer-ho la màxima icona rojigualda. És l'heroi de l'extrema dreta, dels socialistes, dels capellans i de l'Ibex 35. Tots criden "Viva el Rey". Des de Vox fins a la banca.

 

 

Un escenari així és el paradís per a una mentalitat construïda només per rebre adulacions. Les lloances alimenten la seva insaciable supèrbia i el discrepant esdevé un anormal perillós. La carraca mediàtica madrilenya i el codi penal a favor seu el fan sentir intocable. És la versió peninsular del populisme que es va imposant des dels EE.UU fins al Brasil. A Espanya no cal que hi arribi. Ja hi és. I, a sobre, amb corona.

 

En tota aquesta història l'independentisme és el boc expiatori que necessita tot moviment amb tics totalitaris. Si Trump odia als mexicans i Bolsonaro als gays, Felip VI sent el mateix pels catalans que no volem ser espanyols. Com hem de respondre? Simplement escoltant el consell que ens ha donat el magistrat emèrit del Tribunal Constitucional. Si ells diuen "a por ellos!", Manuel Aragón Reyes ens convida a dir "a per ell!"

 

Comentaris