Retransmissions de futbol

"M'agrada com Bernat Soler i Pichi Alonso retransmeten els partits per TV3. Estableixen una complicitat clara, però no agressiva"

De tant en tant hi ha polèmiques sobre com es retransmeten els partits de futbol des de les cadenes públiques. Per exemple, s'ha criticat com els retransmet TV3, que va a favor del Barça, dient que hi ha espectadors que són del Madrid i que també paguen impostos. Curiosament, no s'ha criticat tant com retransmet TVE o les privades espanyoles els partits de la selecció, encara que hi hagi gent que vulguem que perdi la selecció espanyola i que també paguem els nostres impostos. Potser perquè es considera que anar a favor de la selecció espanyola és un deure patriòtic obvi, mentre que anar a favor del Barça o del Madrid són simples opcions.

Personalment, la meva convicció és que les televisions i les ràdios, públiques i privades, han de poder retransmetre els partits com ho creguin oportú, i que això ha de tenir més a veure amb el seu posicionament en el mercat que no pas amb models ideològics preconcebuts. Perquè això és una exigència del gènere.

Quan anem al camp de futbol, ningú no ens retransmet el partit. El veiem i prou. I l'entenem perfectament. La veu en off que comenta un partit per televisió no s'hi posa perquè sigui un element imprescindible per entendre el que passa (com ho seria, és clar, en una retransmissió per ràdio). Les teles podrien donar els partits amb el seu so directe. Però ofereixen els partits narrats per una veu per alimentar la complicitat. Aquí i a Lima: qui retransmet un partit de futbol no adopta un aire professoral de neutralitat. Ofereix una visió còmplice del partit. I cada espectador tria entre els diverses ofertes la que s'acosta al seu punt de vista. És el secret d'en Puyal, per exemple. Però és també el que es fa a tot l'univers, amb partits de clubs i de seleccions.

L'antologia no és gens complicada de fer. Però el problema de la complicitat és que no pots ser còmplice de tothom a la vegada. Has de triar segment. Has d'assumir un punt de vista. I és el que fa tothom, públiques i privades, d'aquí i d'allà. Per exemple, hi ha televisions que donen d'un mateix partit dues locucions diferents i alternatives, en català i en castellà, i que en cadascuna d'elles adopten un punt de vista diferent. O recordem com quan les televisions espanyoles emeten en castellà partits internacionals del Barça, el seu filobarcelonisme és tan matisat i tan fràgil com el de bona part de la seva audiència.

M'agrada com Bernat Soler i Pichi Alonso retransmeten els partits per TV3. Estableixen una complicitat clara, però no agressiva. Quan fan el Barça, és fàcil. El problema va ser per exemple quan van fer el Madrid-Milan. Van establir una complicitat antimadridista molt tènue, gairebé imperceptible en termes comparatius, que va indignar a alguns, perquè entre els qui s'ho miraven hi havia madridistes. Quines eren les alternatives? Una retransmissió professoral i neutra? No té sentit, en el gènere. Una complicitat madridista? S'hauria enfrontat amb la majoria de l'audiència. Van fer la tria raonable. La que corresponia a la seva audiència potencial i a les regles del gènere periodístic que practicaven. Un gènere d'opinió, en el fons.

 
 

Comentaris