Retornar a la llibertat

"No és cert que a Catalunya no es respectin les opinions dels altres"

Diuen que corren nous temps. O això volen creure. Afirmen que s'imposen nous relats. O això volen escoltar. I és que durant les darreres setmanes algunes persones i organitzacions polítiques han intentat buscar un nou mantra discursiu marcat per mots com desescalar i consens, entre d'altres. Sembla evident que volen crear un suposat espai de calma, fugir de la teoritzada confrontació social o del volgut enfrontament civil que segons alguns regna a Catalunya, rebaixar la tensió, construir un clima de confiança, buscar formes amables, significar-se com els més estupends a favor de la recerca de solucions viables, contribuir al diàleg i en definitiva, retornar a allò que ells consideren l'ordre. Pretenen, per tant, deixar enrere tot allò que ha significat l'u d'octubre, menystenir la voluntat de la ciutadania i obrir una nova etapa. En aquest periple que proposen com a allò que ara ens volen fer creure que és  políticament correcte, l'acostament dels presos polítics catalans s'ha convertit en la seva principal ensenya. Sembla que, segons ells, quan els presos siguin a Catalunya tot quedarà resolt. I s'erren, perquè és evident que els volem a casa, però els volem lliures. Per això, no estem d'acord amb les paraules, i tampoc amb els fets. No en va, d'allò que ells en diuen acostament, nosaltres en diem llibertat.  

 

Reclamo (vostès em permetran que també digui reclamem) la llibertat pels presos polítics. Tots són persones innocents, injustament empresonades per haver posat les urnes i retingudes com a ostatges a través d'una presó preventiva portada a l'extrem. És l'hora que tornin a casa, però ho han de fer en llibertat, per poder estar amb els seus i reprendre la seva vida. És evident que totes les persones que estimem la llibertat vivim amb indignació aquesta situació injusta en que es troben la Carme, la Dolors, els Jordis, l'Oriol, en Raül, en Quim, l'altre Jordi i en Josep i la situació indesitjable d'exili que viuen el president Puigdemont, la Marta, l'Anna, en Toni, en Lluís, la Meritxell, la Clara, en Valtonyc i l'Adrià. Aquesta situació s'ha d'acabar urgentment.  

 

Però la llibertat dels presos no és l'única que busquem i anhelem. També ens cal recuperar altres llibertats que ens han manllevat. Els parlo de:

 

La llibertat que permeti explicar i creure que la discrepància és sana i que l'única manera de conviure en pau és respectant les idees de tothom. No és cert que a Catalunya no es respectin les opinions dels altres. Ans al contrari, la immensa majoria de la ciutadania comprèn i respecta les opinions dels qui pensen diferent. Qualsevol altre escenari que es vulgui dibuixar és fals!

 

La llibertat per deixar enrere la repressió policial i judicial a la qual Catalunya ha estat sotmesa d'ençà que es va decidir que l'única via per resoldre el "conflicte" català era la judicial. Que un estat com l'espanyol hagi deixat de fer política i confiï la resolució de l'embat democràtic llençat des de Catalunya a la justícia és un error de dimensions descomunals.

 

La llibertat per negociar. El diàleg que imposa condicions i que busca la unilateralitat no duu enlloc. El diàleg que fixa condicions de partida, com per exemple no poder modificar res del que afirma la sacrosanta Constitució, no és real. Per això -i com afirmava fa uns dies el president Quim Torra-, és vital parlar d'una negociació en que les dues parts s'asseuen a taula, es reconeixen i busquen solucions. Qualsevol altra cosa que no parteixi d'aquests principis serà una enganyifa vergonyosa.  

 

 

La llibertat per continuar el camí cap a la democràcia plena i per poder expressar a les urnes la voluntat de tot el poble català. No en va, i malgrat tot el que ha passat, l'única solució continuen essent les urnes. Unes urnes que hauran de dir, per la via d'un referèndum, quin ha de ser el futur de Catalunya i quina és la relació que hem de mantenir amb l'estat Espanyol.

 

I finalment, la llibertat per mantenir, cadascú, les seves idees i no amortir-les a base de cops i de mentides.

 

Al final del camí és evident que sobre la mentida no es pot construir res. Per tant, si volem continuar construint una solució cal abandonar les falsedats. Servidora aposta perquè des de Catalunya es mantingui clarament el mandat de l'u d'octubre i del 21 de desembre  i perquè es busqui una solució negociada que respecti, per sobre de tot, la voluntat del poble de Catalunya. No en va, aquest és l'únic que, des de la seva diversitat i pluralitat demostrades, tindrà la veritat sobre quin ha de ser el seu futur.

 

I finalment, recordin allò que ja deia Antonio Gramsci, "l'única cosa que és revolucionària és dir la veritat". Així doncs, la solució és fàcil: preguntem a tota la ciutadania quina és la seva solució. Demanem-li quina és la seva veritat. I que la ciutadania, des de la llibertat, s'expressi i decideixi.

 

Comentaris