Retorn al passat

"Si no ens apressem, tornarem llavors al resistencialisme"

El procés sobiranista, de vegades, recorda la Primera Guerra Mundial pel (quasi) nul moviment de les trinxeres polítiques, en aquest cas i, perquè molts creuen, a la Catalunya sobiranista en particular, que aquest combat serà de bufar i fer ampolles i que amb quatre dies mal comptats la cosa quedarà plenament resolta per la causa. La cosa és certament més complexa i, sense admetre dilacions, cal tenir cura de les passes que es facin a partir d'ara. Arriba el moment de la veritat i no val a badar ni a deixar-se portar a base d'estirabots de desconeguda destinació i frívola certesa.

Però hi ha fractura real en el sobiranisme? Hom pot entendre, siguem clars, que els dirigents republicans puguin desconfiar, malgrat les passes fetes ja realitzades, de les finalitats convergents. De si com apunten privadament certs membres d'ERC, en definitiva, amb un canvi de govern i conjuntura a Espanya arriba una oferta diríem "temptadora" des de Madrid i els convergents decideixen retornar al conegut i repetit "peix al cove" descavalcant o desfigurant per complet el procés. De la mateixa manera que, també es pot entendre o comprendre, que en cercles convergents i en d'altres que no ho són, es pugui posar en dubte la forma de fer, a voltes, poc ortodoxa d'Esquerra en moments de singular importància i transcendència pel país i, en conseqüència, s'insinuï que cal un plus de prudència alhora d'avançar cap a la nostra recurrent Ítaca. Més que un viatge a Ítaca el procés comença a semblar trobar-se a l'espera de Godot, si no hi posem remei, determinació i unes dosis (necessàries) de generositat. Com sigui, ambdues visions poden ser històricament vàlides, però hauríem de convertir-nos en endevins per confirmar que aquesta visió historicista és vàlida pel present i pel futur català. Tant uns, com els altres, han donat exemples de rectificació d'antigues tendències i em temo que, a aquestes alçades, hi ha poc marge per retorns al passat.

Quelcom ha canviat en la política catalana i, quelcom més pot canviar si finalment els partits sobiranistes uneixen les seves forces, amb la fórmula que estimin convenient, per fer reeixir el projecte independentista. La confiança és una peça clau, és clar; però, aquesta, ha de tenir unes bases sòlides que provin que ambdós poden posar-se, sense pors ni cremades no desitjades, la mà al foc mútuament. Això, a hores d'ara, encara està per veure.

Que Mas i Junqueras no s'estimin gaire no té cap mena d'importància. Que ambdós no s'estimessin el país sí que en tindria. I molta, per cert. Ambdós haurien de tenir molt clar i, present en el conjunt de les seves actuacions, que les circumstàncies que viuen són irrepetibles i que el crit d'independència no picarà sistemàticament a la porta de casa. Benvinguts siguin tots aquells nous independentistes que, dit sigui de passada, havent-se atansat darrerament a la causa també poden marxar, amb semblant vivacitat, si les coses no es fan bé.

No ens enganyem, la flama de la nostra identitat no deixarà de cremar si el procés no triomfa. La catalanitat es troba assegurada per molt temps. Ara bé, si no ens apressem, tornarem llavors al resistencialisme, que ve a ser com tornar a la política extraparlamentària, a fer fressa al carrer picant cassoles a deshores o amagar-se amb la dona que estimes que mai presentaràs als pares. Entenc que no és pas això el que volem els independentistes pel nostre país. De dretes, d'esquerres, maçons, catòlics com Junqueras i Mas o, fins i tot, algun que deu quedar de l'avui poc reeixida, però mai oblidada, Església del Palmar de Troia. Si vols la pau prepara't per la guerra, ens deien els romans, el que no hem acabat d'entendre és que la guerra l'hem de fer contra els altres, no pas contra nosaltres mateixos.

 
 

Comentaris