La setmana horribilis que ha viscut l’estat espanyol (una de les pitjors des que es va engegar el procés) va començar amb una dada que connecta amb una de les arrels del conflicte polític. El govern de Rajoy ha fet uns pressupostos que preveuen per a Catalunya un 13% de la inversió total. Catalunya aporta un 16% de la població de l’estat. Genera un 20% del PIB espanyol. I el més desequilibrant: de Catalunya surten el 24% dels impostos recaptats arreu de l’Estat. A canvi rep aquest 13%. Aquest desajust no es va anivellar ni tan sols en els anys previs als Jocs Olímpics de Barcelona. Cada any, el gap entre allò que s’aporta i allò que es rep és similar. I evidentment, l’acumulació d’aquest greuge provoca que la bretxa es faci més gran.
Això no són la fredor dels números. Un dels exemples més notables, Rodalies, continua servint de termòmetre d’aquesta desafecció funcional. No és una qüestió d’independentisme sentimental: hi ha molts ciutadans que simplement són contribuents catalans descontents amb el que reben a canvi. I lluny d’intentar seduir aquesta bossa d’electors –cada cop més gran i castellanoparlant- la resposta ha estat més del mateix. Ara fa un any, Mariano Rajoy va anunciar la famosa “pluja de milions” consistent en 1.900 milions d’euros entre el 2017 i el 2020 per a Rodalies Catalunya.
La promesa porta un retard ja en els primers mesos i ha quedat ratificat amb aquests pressupostos en què la partida prevista és de només 700 milions. La cosa seria més o menys justificable si no fos perquè just avui Foment ha anunciat una inversió de més de 5.000 milions d’euros per a Rodalies de… Madrid. De manera excepcional, a més, s’alliberaran 580 milions d’euros de manera urgent per fer front a una caiguda dels índex de puntualitat d’aquella comunitat. Aquesta partida urgent i extraordinària per a Madrid és doncs, quasi la mateixa quantitat de diners que s’han previst per Catalunya com a partida ordinària.
No em tinc per un conspiranoic però cada cop costa més creure en les casualitats. Suposo que ha estat l’atzar el que ha fet coincidir l’anunci multimilionari de Rodalies Madrid amb el fet que aquesta comunitat estigui vivint una crisi política monumental per l’afer del màster de la seva presidenta, Cristina Cifuentes, que a hores d’ara està més qüestionada per la manca de credibilitat que no pas la manipulació del títol en sí.
Aquest és un article molt 2010-2014, és a dir, aquella època del procés en què setmana rere setmana sortien motius pels quals molts catalans començaven a qüestionar-se si valia la pena seguir en un estat que enlloc de solucionar l’encaix de Catalunya en positiu va decidir posar-s’hi d’esquena i laminar el seu, ja de per sí, limitat poder polític. El 2010 Catalunya va emetre el seu darrer intent a través de l’Estatut: “volem continuar sent espanyols si ho podem ser d’aquesta manera”. Per les vies legals, amb garanties, pactat amb l’Estat, amb majoria social i reconeixement internacional. Doncs no. Espanya va dir no. Vuit anys després continua destinant a Catalunya un 40% menys del que en rep però amb la diferència que ha enviat a la presó o a l’exili els líders polítics que es van limitar a preguntar a la ciutadania si volien continuar formant part d’aquest estat que, simplement, només demostra que ho és quan se’l qüestiona.
