Retorn a la Polinèsia d'aiguarràs

"Tota la vida vivint a Catalunya tan tranquil i ara estem així "enrocats", per "uns i altres". Catalunya i Espanya. Els polítics catalans i els espanyols. La gent d'aquí la d'allà: els uns i els altres"

Comencem mode thermomix: se m'inflen els pebrots. No sabem què en sortirà. Si hagués de fer cas del meu gat em passaria la vida guisant batuts cristal·litzats d'encenalls de pardal amb llambrics. És veu que és molt antioxidant i nosaltres hem de conservar la barana de ferro que és la nostra vida. Ai, no sé, si fos per mi igual agarrava una banya de caragol, punxava una tomata, i deixava que repixessin les gotes d'un préssec de juliol i ja tindríem un "Globus de cap al tard amb explosió de sang banyuda". Ai, vés, bada, hi ha escarola encefalograma pla, cuixa de conill orellut, arengada que no sap nedar... hi ha tanta teca, manduca, que no saps mai què fer. Ja ho diuen: "El cuinar no és com el menjar, el primer s'ha de tenir clar, el segon no s'ha ni de pensar".

N'hi ha que els ha entrat la gana de sobte. Amb desmesura. Com caníbals. Són aquests que diuen: "els uns i els altres". Ara se'ns han tornat antropòfags aquestes criatures. Els desmenjats diuen que es fotrien "els uns i els altres". Que ja n'estan tips. Un senyor d'aquests de panxa de globus, corbata de parc infantil i caspeta-neu a l'americana. Un senyor d'aquests que deu tenir seixanta em diu que n'està fart de "els uns i els altres". Ai, que sí, que tota la vida vivint a Catalunya tan tranquil i ara estem així "enrocats", per "uns i altres". Catalunya i Espanya. Els polítics catalans i els espanyols. La gent d'aquí la d'allà: els uns i els altres. Ja ho he dit: se m'inflen els pebrots. Estan deixant anar com aiguarràs fet a al wàter de casa sota la rajola amb mil microbis explotats aquesta ideologia de "els uns i els altres".

És moda, és tendència, és ruqueria. Ai, ja hi érem tots, fins la burra, i ens faltava el relativisme d'àcid clorhídric. A veure borratxets de relativisme i tant-se-men-fotisme . Clar que hi ha uns i altres, i un jo i un tu, i un ell, i un nosaltres, i un pistatxo, i una maragda, i una senyoreta de cuixes de llomillo. Però, home de Déu, no tots són "uns i uns altres". I vostè, enmig, com un dijous de les germanetes de la caritat. Vagi a pastar fang. Aquí n'hi ha uns, com el meu cas, que sóc l'única de la família que en un segle ha pogut aprendre català a l'escola. No li sembla això anormal senyor que em diu que és normal? Aquí n'hi ha altres que els hi deuen més diners a uns que només amb això podríem fer tots els formiguers del món repúbliques independents. Aquí n'hi ha altres que s'han pixat a sobre uns com si això fossin les Cascades del Niàgara i de la Sargantana. I seguiríem per bingo.

Ah, clar, que vostè viu a la Polinèsia. Perdoni, perdoni. A la Polinèsia catalana. Vostè és dels que es sent ofegat, oprimit, asfixiat, per "uns i altres". Això sí, vivint aquí com una reina dels mars amb collars de pernil salat. Tota aquesta gent inhumana que dóna lliçons d'humanitat. Ai, sí, que això només ho volen "uns" i els "altres no ho volen. A veure, senyor, a veure, si llegim una mica ni que sigui el paper higiènic. Colla de demòcrates de paper de fumar. Si repassa. Ai, si repassa només la participació de totes les eleccions catalanes. Miri, gratis, resumit, condensat, perquè no hagi d'esllomar-se, perquè no li provoqui una fractura social, ni una hernia discal. A veure, eleccions de 1980: 61,34% de participació. 1984: 64,36%. 1988: 59,37%. 1992: 54,87%. 1995: 63,64%. 1999: 59,20%. 2003: 62%. 2006: 56,77%. 2010: 59,95%. 2012: 67,76%. Si em fa la mitja: 60,92% de participació. Per tant, un 40% d'abstenció de promig. Per tant la democràcia també està fracturada. Tenim un 40% de criatures que no voten des de 1980, que viuen a la Polinèsia. I ara un 74% dels catalans que volen la consulta i un 60% a favor de la independència.

Però, clar, vostè no es qüestiona la democràcia, ni el 40% de nàufrags, vostè es qüestiona que "uns" puguin votar democràcia. És a dir, uns sí, uns altres, no. Però no havíem quedat home de pergamí que "uns i altres", que tots iguals, que tot és lo mateix, que tot està enrocat, enquistat, i deshidratat? Criatures de la Polinèsia que ara desperten: ah! Que vivia a... com es diu? Ca... Catalunya! Molt bé, fillet, t'has guanyat un cacauet a la boqueta. Molt bé, tu que vas a comprar una camisa i no dius: "Posi'm els uns i els altres". Clar, que no, perquè et tancarien al frenopàtic. Dius: mmmm... vull la vermella, o la negra. O no te'n compres cap. Compres un pis, un cotxe, una musaranya... el que sigui. I esculls. Tries. Però clar... Quan arribes aquí... "Els uns i els altres" t'oprimeixen. Fins i tot Heidi sap que la indecisió és una decisió. Però dubta, que el dubte és el rossinyol del coneixement. Pots dubtar, però, a aquestes alçades, és moralment reprovable que "uns i altres" siguin lo mateix.

Quin ha fet més mal a qui? Ha fet més mal l'estat espanyol a Catalunya o al revés? Qui te més raó en el que demana? Qui s'ha arromangat més per ajudar? Qui tantes coses? Qui? No estem a favor de la veritat? No estem a favor de les coses clares? Doncs explicava aquesta setmana l'escriptor Albert Sánchez Piñol una cosa molt clara. Li va reflexionar un amic seu francès. Després d'anys de parlar de Catalunya i tal i qual l'estranger ho veu clar: "Catalunya és com una prostituta que s'aferra a la cama del seu macarró (Espanya) i li diu: "deixa'm anar!". Doncs sí, hem estat putes. Aquesta dualitat tòxica. Aquesta contradicció de misèria. Som febles. Però si ja no admets que hi ha un macarró i una senyoreta que fuma i que no són "un i altre" el mateix és que vius dins d'un coco de la Polinèsia. I que la teva ètica és la d'un talp amb ulleres de sol vivint a una xalet de l'epicentre de la terra. Si ja no entens que hi ha un fort i un feble. Si ja no tens ni capacitat de reconèixer al dèbil, si ja no saps distingir entre "un i un altre", és que potser ets regalim d'oli de paella recremada que s'escola per l'aigüera.

Fantasma que passa per la vida menjant iogurts desnatats i caducats. Un miserable que sempre tens les mans brutes de suor pel que mai no faràs. Perquè sí, perquè potser hem estat una mica putes, però, com tots, també com uns i altres, tenim dret a progressar. Tots tenim dret. O li vols negar el dret a la puta a tenir millor vida? O creus que bagassa i macarró viuen amb harmonia econòmica, contractual, i sentimental? O és que té més dret el senyor que la senyora? Oi que no és el mateix? Quan ens vols aigualir amb l'aiguarràs del relativisme, de l'analfabetisme, de la ignorància, o de la mala fe ensinistrada, o de la mentida preconcebuda, no és que barregis "uns i altres" és que estàs acabant amb "uns" dins "d'uns altres".

 
 

Comentaris