Retallada de drets o més democràcia?

"Aquesta pandèmia ha deixat ben clar que els estats són els darrers garants del vell sistema"

Un dels molts temes que la covid-19 posa sobre la taula és la retallada de drets individuals i col·lectius com succeeix en cada crisi. Així es va produir als Estats Units després d’aquell 11S de fa quasi vint anys o en la gran crisi iniciada el 2008 (aquesta d’àmbit mundial). L’actual pandèmia encara pot tenir unes conseqüències més globals i més dures pel que fa a la retallada de drets i llibertats. De moment, el que ens arriba no convida a l’optimisme i, en molts llocs, darrere discursos proteccionistes, les mesures de control sanitari de la població representen pèrdues de drets i llibertats que, no fa massa, haurien comportat manifestacions multitudinàries i, probablement, moviments de fons que haguessin fet trontollar el sistema.

Aquest caràcter autoritari i opressor del postliberalisme ens acosta cada cop més al control de la població que exercia l’estat soviètic, per no esmentar altres exemples actuals. Paradoxalment, o potser no tant, aquesta situació coincideix amb la capacitat que té la humanitat de relacionar i compartir informació i coneixements. La democràcia moderna neix quan sorgeix una classe social, la burgesia, que té el control dels mitjans de producció i necessita establir unes regles del joc que acontentin els sectors dirigents de la classe treballadora, una classe fàcilment controlable a partir del doble mecanisme del “pal i la pastanaga”, de la por i la repressió per una banda i de l’esperança, l’accés al consum i la democràcia representativa per l’altra.

Quan la majoria de la població té accés al sistema educatiu, a la qualificació professional i, molts, fins i tot a la formació universitària, sorgeix la classe mitjana que, mentre el sistema polític i econòmic permet el funcionament de l’ascensor social - alhora que es consolida l’Estat del benestar-, es converteix en un dels puntals del sistema consolidat a partir de la segona gran guerra. Amb una perspectiva de més de trenta anys, ara ja podem dir que aquella dinàmica de desenvolupament (que no podem confondre amb progrés humà) va arribar al seu punt àlgid a finals del segle passat i, des de llavors, han anat decreixent les conquestes socials i el desenvolupament econòmic, més enllà del que diguin els indicadors purament econòmics que, a més, no tenen en consideració lloses cada cop més pesades, com el deute exterior de molts estats. Estem parlant, no ho oblidem, des de la perspectiva europea.

La formació a la que hem tingut accés ha generat milers i milers d’especialistes que, majoritàriament, han servit el sistema i, durant dècades, han estat ben pagats. Aquesta formació també ha permès que sorgissin veus crítiques que, quan han fet massa rebombori, han estat directament silenciades, absorbides o convenientment marginades. En països considerats emergents fins fa ben poc, el creixement econòmic ha anat acompanyat de les millores socials mínimes per assegurar l’estabilitat del sistema però, en general, no podem parlar d’un sistema equiparable al de l’Estat del benestar europeu sinó més aviat d’un capitalisme d’estat que concedeix les millores imprescindibles per assegurar l’estabilitat amb els índexs de creixement econòmic més alts possibles.

Els temps estan canviant. Ja han canviat. El postliberalisme i el capitalisme d’estat cada cop tenen més coses en comú, malgrat semblin enfrontar-se. Però ho fan les elits d’un i altre bàndol? Existeixen realment dos bàndols quan parlem d’aquestes elits? Si llops amb llops no es mosseguen, què estan decidint i cap on ens volen portar? Han creat un món que, gràcies a la capacitat de relació i a la informació que disposem, mostra les seves vergonyes. La combinació de coneixement i dels pocs mitjans de comunicació lliures (encara) amb la degradació de les condicions de vida de la classe mitjana pot produir un còctel realment explosiu. Evitar la fabricació d’aquest còctel és, sens dubte, el primer gran objectiu d’aquestes elits, a una banda i altra. Per tant, preparem-nos pel que vindrà, pel que ja tenim aquí.

No cal entrar en si la covid-19 és, o no, un producte de laboratori. És possible que si no hagués estat aquesta excusa, n’hagués aparegut una altra. El que cal és que busquem la solució, no només per combatre la covid-19, sinó per superar el moviment de fons que hi ha al darrera.

Encara que només sigui pel principi d’acció-reacció, quan més es volen retallar drets i llibertats, la reacció hauria de ser més drets i més llibertats. Però no només per això aquesta hauria de ser la solució. Si el conjunt de la humanitat té, avui, més coneixements i més capacitat que mai per relacionar-se i compartir informació, coneixements i projectes, el progrés del conjunt ha d’estar, més que mai, en mans de tothom. I això exigeix més participació, més transparència i, per tant, més democràcia. I, com a base de tot plegat, més llibertat i més confiança mútua.

És evident que hem arribat fins aquí com a fruit d’una evolució, però, hi ha hagut un canvi de tendència que ha causat tants desequilibris que posa en perill el que és vital per subsistir. Només ens queda una solució: replantejar el sistema de soca-rel.

 

Aquesta pandèmia ha deixat ben clar que els estats, (i no només el que patim nosaltres), són els darrers garants del vell sistema. La primera reacció dels vells imperis (l’espanyol i el britànic, especialment) o dels nous (el nord-americà) ha estat defensar els interessos de les seves elits econòmiques. Només han canviat –el mínim- quan han vist perillar la seva estabilitat social. Altres estats, generalment més petits o amb un caràcter federal molt arrelat, han sabut reaccionar millor i, sobretot, han posat les persones i la seva salut per davant de qualsevol altre interès, evidenciant dues màximes que poden constituir la base de la solució que necessitem: la proximitat del poder polític i posar les persones com a centre de les polítiques.

Tots aquests estats, (tornem a parlar només dels europeus), tenen una altra característica comuna: la cohesió social, cultural, econòmica...i que són de creació recent, en termes històrics. Són nacions-estat, generalment basats en cultures i llengües que, havent format part d’estats o imperis anteriors, han aconseguit constituir-se en estats durant el transcurs del segle XX, la majoria per descomposició de l’imperi austrohongarès. Aquesta dinàmica europea, de fragmentació dels antics imperis i de constitució d’estats basats en comunitats nacionals cohesionades, pot ser la base d’un nou sistema de governança més democràtica, més transparent, d’estats que responguin a noves lògiques participatives, molt més adaptades a les societats actuals, amb molta més formació i capacitat de decidir sobre els afers col·lectius.

En una època com l’actual, aquesta fragmentació té tot el sentit de retorn a l’economia de proximitat, més sostenible en tots els aspectes, i d’instauració de principis de cooperació internacional, des del respecte i la igualtat. Però aquesta fragmentació pot ser, alhora, la base d’un sistema més simple, transparent i just de governança mundial. Una vegada més, Europa ha de ser la punta de llança d’aquest canvi. De fet, ho ha estat sense que respongués a un projecte preestablert, ara caldrà que ho sigui de forma conscient.

Arreu d’Europa, cada cop hi ha més veus que opinen que anem cap el desmembrament de la Unió Europea causat, principalment, per les desconfiances derivades de les diferències en la gestió econòmica entre els seus membres, tant en l’eix nord-sud com en l’est-oest. Podem fer el que, malauradament, sembla una constant en la història de la Unió: no fer res – fent veure que es fan moltes coses- fins que esclati el problema, o podem posar-nos a construir un nou projecte europeu basat, realment, en l’Europa de la ciutadania, organitzada en comunitats cohesionades i, per tant, més sòlides. Un projecte que passa per la simplificació de l’estructura institucional, fonamentada en quatre nivells de representació i decisió: municipal, estatal, europeu i mundial.  I passa, necessàriament, per la transformació dels mecanismes de participació democràtica. La creació de nous moviments polítics, molt més transversals i transnacionals, la democratització de les empreses i una legislació electoral que vinculi directament electors i electes, poden ser els motors imprescindibles d’un canvi que arraconi, definitivament, els partits polítics, els sindicats i un sistema electoral que, cada cop més, han esdevingut còmplices del manteniment del sistema.

En els dos propers articles entrarem en el cas que pot ser paradigmàtic: Catalunya, la ciutat-estat. Més que cap altre continent del planeta, Europa està plena de casos com el nostre, amb una gran ciutat que, junt amb el seu hinterland, conformen l’àmbit territorial més adequat per al progrés d’una societat cohesionada i en equilibri amb el medi natural.

 

Comentaris