Avui a Catalunya continuem celebrant la Pasqua. Ha esdevingut una altra oportunitat per delectar-se amb els dolços que s’han associat a la data, però el pastís de mona, o els ous de xocolata, tot plegat farcit de pollets de peluix, no són ni el símbol ni la raó d’ésser de la celebració. Malgrat que els antropòlegs (i Ada Colau) poden dir que la festa és sols la de l’equinocci de primavera, els cristians celebrem la resurrecció de la Vida després de la tenebra i la mort.
Qualsevol pot interpretar-ho com vulgui. Pot ser vist com una bonica i esperançadora metàfora o com una realitat empíricament viscuda fa més de dos mil anys, i fins i tot en aquest segon cas, hi haurà qui pensi que qui va morir aleshores va ser després disfressat de ressuscitat per a glòria d’origen d’una nova religió. Tant se val, en qualsevol dels casos ens trobem davant d’una oportunitat única per a la reflexió.
El Cristianisme, titllat de moral d’esclaus per la boja genialitat de Nietzsche, va ser emprat pel comunisme per arrogar-se una superioritat intel·lectual i ètica que un segle després del seu naixement encara no s’acaba. I així ha estat pel fet d’haver entès el Sermó de la Muntanya i la paràbola del ric, el camell i l’ull de l’agulla en un sentit tan material com metafòrica els sol semblar la vida de Qui ho deia. Però la idea principal del Cristianisme no és el despreniment material, sinó espiritual, que consisteix en estimar els altres com un mateix. I no es dirà que no resulta molt més fàcil renunciar a les coses que als odis i les recances.
Tot té data de caducitat, però la vida roman eterna. Entre Parmènides i Heràclit, fa encara més temps d’aquell que va veure el Crucificat, ja es debatia l’aparent contradicció entre el fet que tot canvi per ser, a la vegada, per sempre. Aquesta és la veritable essència del que suposa la Pasqua de Resurrecció. Malauradament aquest any (perquè any rere any torna el miracle) coincideix en el temps amb una campanya electoral que, potser més que cap altre, fa difícil recordar que després de la foscor (mentides, manipulacions, abusos, fins i tot delictes) arribarà la llum. Ens és possible estimar a qui més ràbia ens fa? A qui no votaríem ni en pintura?
