El primer titular dels resultats de les eleccions europees a Catalunya és que els catalans que volen que se celebri una consulta -ergo (o quasi) els catalans independentistes-, som més. El segon titular és que el PSC s’ha cavat la seva pròpia tomba posant-se a l’altre costat de la trinxera del procés. Dos titulars, cap novetat.
Ara veurem quines són les conseqüències d’aquests resultats. Esquerra, després d’aquesta victòria històrica, estarà disposada a baixar a l’arena i entrar al govern? No ho crec. I tampoc m’agradaria. És comprensible que Convergència no vulgui pagar en solitari el desgast que comporta governar en temps de crisis, però crec que Esquerra és més útil com a oposició fidel. Els catalans d’esquerres que no entenen que les retallades que hem viscut no són d’esquerres ni de dretes sinó imposicions circumstancials, potser no perdonarien que Esquerra participés de les polítiques d’austeritat. Ara Esquerra està en plena forma i CiU, malgrat les retallades i malgrat el ja insuportable llast de Duran i Lleida, ha pujat més de 100.000 vots. Quan les coses funcionen, val més no tocar-les gaire -el “gaire” va per Duran i Lleida.
El PSC, després d’aquesta enèsima desfeta, entendrà que ja no pot ser una formació catalanista si no defensa la consulta del 9-N? Ho dubto. Rubalcaba i Patxi López han dimitit pels mals resultats que han obtingut, però Pere Navarro, que ha fet perdre el PSC la meitat dels seus vots, ha dit que se sent amb força per seguir liderant el partit. Per tant, tot fa pensar que el sector crític del PSC, que ahir va anunciar que crearà una marca política nova, no se’n sortirà si no és fora del partit. I menys encara quan “les veus” diuen que aquesta nova marca apostarà no només per la consulta sinó també pel Sí-Sí. La pròpia Montserrat Tura ha reconegut que l’escissió acabarà sent el final més probable.
Ara només falta que Duran i Lleida plegui -“les veus” també diuen que ja està buscant feina al sector privat- i la tercera via ja estarà liquidada del tot. Francament, jo si fos del PP o derivats, deixaria d’esforçar-me tant a impedir que els catalans s’expressin i començaria a pensar com una boja en la manera de convèncer-los que quedar-se dins d’Espanya els convé més.
