Catalunya ja té un president escollit democràticament pel Parlament de Catalunya el 10 de gener del 2016. Els catalans i catalanes no n’ha de triar cap altre a les urnes fins que aquest president dissolgui la cambra catalana i cridi els ciutadans a votar perquè s’ha esgotat la legislatura, perquè plega voluntàriament o perquè perd una moció de censura. La repressió antidemocràtica i l’assalt a les institucions catalanes per part del règim del 78 no és cap d’aquests tres supòsits, de manera que si l’independentisme creu en aquesta legitimitat, les eleccions del 21-D no han de ser concebudes com una eina de rivalitat entre sigles –encara que es presentin en llistes separades- per aconseguir quotes de poder l’endemà, sinó, simplement, com un tràngol per restituir el president de la Generalitat i el seu Govern. La repressió orquestrada pel govern espanyol, els seus socis polítics, la monarquia i les seves clavegueres judicials, policials i mediàtiques han provocat que el legítim president Carles Puigdemont no pugui exercir les seves funcions amb normalitat i que es trobi exiliat a Bèlgica amb quatre consellers més del Govern de Catalunya, i que vuit consellers més es trobin a la presó, a més dels líders de l’ANC i Òmnium.
El 21-D, amb la fórmula que acabi triant cada partit, ha de tenir com a objectiu prioritari restituir el legítim Govern que Madrid ha usurpat. I això no només implica la retirada de l’article 155, sinó iniciar el camí per donar compliment al mandat de l’1-O i del Parlament de Catalunya del 27 d’octubre. Òbviament, sense presos polítics. Amb els tempos que consideri necessari el Govern i la CUP, actor que ha estat imprescindible en els primers passos de construcció de la República, de forma accelerada o recalculant el full de ruta. Però amb unitat d’acció.
Aquest país no es pot permetre el luxe que el president legítim de la Generalitat vagi a les eleccions i que la llista que encapçali resulti clarament perdedora. I Puigdemont s’ha de presentar, altrament, no podria ser investit president perquè la legalitat catalana, a diferència de l’espanyola, no ho permet. Catalunya ha tingut tres presidents a l’exili que van protegir la institució de la Generalitat, un dels quals, assassinat pel franquisme. Durant aquests tres períodes a l’exili, el país va ser conscient en tot moment de qui era el president legítim. L’independentisme polític té el deure de preservar el seu president i consellers. Que ERC, el PDeCAT i la CUP busquin la manera de fer-ho, si no són capaços de fer-ho amb una llista única i arribem al 21-D amb 3 o 4 llistes, que com a mínim es comprometin amb els seus electors a restituir el Govern usurpat. Amb els pactes que calguin, amb les renúncies temporals que calguin. Per dignitat i per responsabilitat. Si l’independentisme guanya a les urnes i restitueix la democràcia al país, ja hi haurà temps per convocar unes eleccions legítimes i perquè tots els partits facin els seus càlculs. L’alternativa és un Patxi López català.
