L’estat espanyol i tota la seva estructura de poder estan a punt de descobrir, finalment, de quina pasta estan fets els catalans. I no només això. Estan expectants per dilucidar si tenen un problema o no. Si el règim del 78 està en perill o si, com ells intueixen, està més fort que mai. La resposta a aquest gran misteri es troba única i exclusivament en la resposta catalana a la inhabilitació del president de la Generalitat, el càrrec més important de la política catalana. Si ens l’embeinem i comprem un nou relat de derrota, contemporitzant i establint el nou horitzó en les properes elecciones, l’Estat haurà guanyat la partida definitiva. No hi haurà qui ens alci, després d’això. Us ho garanteixo. Serà el cop de gràcia a un moviment antisistema i transversal que ha aconseguit il·lusionar milions de persones. No només a Catalunya sinó a tot l’estat. Perquè us asseguro que molts espanyols es miren amb enveja i il·lusió la nostra tossuderia. La valentia amb què ens hem alçat. Malgrat no estar a favor del nostre objectiu independentista. I és lògic, perquè ens trobem davant de l’únic moviment europeu que ha presentat una alternativa real al poder polític vertical i, a través de mètodes pacífics, ha posat en perill el sistema de partits i el poder econòmic. L’únic moviment polític que té, ara mateix, líders escollits democràticament tancats en presons de l’Europa occidental per haver dut a terme activitats estrictament polítiques. Un referèndum, per ser més exacte. Aquest capital revolucionari està en perill si no responem com cal a la darrera injustícia.
No insistiré que la resposta ha de ser pacífica, perquè crec que això forma part de l’ADN del moviment independentista. I és precisament aquesta la manera més eficaç. La nostra eina més segura i útil. La mobilització transversal i persistent. Constant. Afortunadament, la situació ens és favorable. L’Estat ha desfermat tota la seva artilleria per defensar-se en una situació d’extrema feblesa. La persecució de músics o humoristes n’era un símptoma. L’assetjament als polítics independentistes ens va demostrar que no temien cap resposta internacional i, finalment, la detenció aleatòria de catalans acusats de terrorisme a l’operació Judes va confirmar que no afluixarien la repressió de cap manera. Ara tot aquest pànic del règim del 78 s’ha confirmat amb una defensa aferrissada d’una monarquia corrupta i una violència policial sense miraments cap a persones de la zona sud de Madrid. Assumeixo que esperen que la inhabilitació de Quim Torra distregui l’atenció del Rei fugit o del classisme polític que s’aplica a Madrid. És a les nostres mans deixar-los fer o plantar-nos pacíficament. Activar una resposta contundent i ferma per salvar la dignitat de la gent. No dels independentistes o dels catalans. De la gent. De la mateixa manera que els treballadors de Vallecas s’alcen per la dignitat de tots nosaltres. De tots els que som trepitjats per algun dels tentacles d’un Estat que actua sense miraments. Un sistema polític, judicial, policial i periodístic perfectament coordinat per autoprotegir-se. I tot això sota l’aprovació de les grans empreses. El que passa a Catalunya és una petita esperança per a tot l’estat i cada cop en són més, els que ho veuen.
I ho sé de primera mà perquè recentment he parlat amb espanyols fora de Catalunya. Gent, sobretot, d’esquerres. Persones normals que pensen que Junqueras i companyia són presos polítics. Que admiren la nostra valentia de l’1 d’octubre i que rebutgen l’estratègia repressiva de l’Estat. Suposo que el periodisme d’aquí i d’allà ha generat cert aïllament entre els pobles. La sensació que fora de Catalunya estem sols. I, evidentment, és una idea terrorífica. Una manera molt perversa de desactivar-nos. Fer-nos creure que, malgrat la nostra convicció, a Espanya ens detesten sense miraments. Bé, no és cert. I segurament el que tem l’Estat és que la nostra resistència encengui la flama de la resistència general. Perquè la situació és greu. Molt greu. I ho serà més degut a la crisi econòmica sorgida de la Covid. Més protestes, més problemes, més extremisme i, de retruc, més repressió policial i judicial per controlar a la gent. Catalunya fa anys que brama contra una estratègia brutal de l’Estat. Ens queixem no només per la independència, sinó perquè sentim que vivim en un entorn repressiu. I ens agradi o no, la detenció de militants, de polítics, de líders socials o de pallassos és una confirmació inapelable d’aquesta repressió. Ens trobem en una situació que només té dues sortides. O la dignitat o la derrota definitiva de qualsevol moviment de protesta a l’estat.
