Resposta al ministre Margallo

"Entenc que ha de ser traumàtic definir-se com el país més antic de l'univers i no haver aconseguit realitzar-se plenament"

M'ha sorprès, però no m'ha molestat gens que vós, José Manuel García-Margallo, ministre espanyol d'Afers Exteriors, hàgiu inclòs un text meu en el vostre argumentari de 194 pàgines sobre Catalunya destinat a les ambaixades espanyoles. Em sembla lògic que, en virtut del càrrec que ocupeu, us interessi saber què en pensem, de l'Estat espanyol, en altres països. Us agraeixo, per tant, que tingueu l'amabilitat de llegir-me i que, enfeinat com deveu estar promovent la Marca Espanya, dediqueu temps a fer unes consideracions sobre les meves paraules. El que no em sembla net per part vostra és treure interessadament aquestes paraules de context; un context, per cert, en el qual jo denunciava l'ofensiva del govern espanyol contra la llengua catalana i l'atac concret d'una sentència que li nega el caràcter de llengua preferent als ajuntaments. De l'atac a la llengua, però, vós no en dieu res.

L'article en qüestió, publicat al Singular Digital el 2 de novembre de 2010, es titula L'ofensiva contra Catalunya, i vós el traduïu a l'espanyol i en destaqueu aquest fragment:

• "En el cas de Catalunya i Espanya, només una de les parts és demòcrata, la catalana. L'altra és totalitària, arrogant i despòtica, i això complica les coses."

I a propòsit d'aquestes paraules, dieu això (que ho deixo en la llengua original per no endolcir-ne l'esperit):

• "Esa propiedad del nacionalismo radical, del separatismo, la que consiste en promover un proyecto que necesita cancelar una vida en común para realizarse plenamente es, afortunadamente, una cualidad propia e intransferible. Ello significa que, mientras el propósito del independentista es poner fin a la convivencia con el otro, con aquel conciudadano del que quiere separarse, ese mismo conciudadano que se rechaza no tiene inconveniente en convivir con el independentista. Frente a un proyecto exclusivo, gana un proyecto inclusivo, gana en altura ética, en civismo, en valor social y político. No es que gane, es que, de los dos, es el único que puede reclamarse de esos valores."

Aquestes, entre d'altres, són les instruccions que, en forma de reflexió intel·lectual, vós doneu als ambaixadors espanyols per tal que les repeteixin davant de tothom que se'ls adreci interessant-se per la independència de Catalunya. Jo, si fos ells, però, no les faria servir. Més que res, perquè constitueixen un insult a la intel·ligència que els desmereixerà com a diplomàtics i que deteriorarà –encara més– la imatge d'Espanya al món. D'entrada, crida l'atenció que vós, com a membre d'un partit ultranacionalista espanyol titlleu de "nacionalisme radical" totes aquelles forces polítiques catalanes que demanen poder votar. No us sembla un contrasentit? Si voler votar és ser nacionalista radical, com n'hem de dir de la prohibició de votar?

Dieu també que la necessitat catalana de "cancel·lar una vida en comú per a realitzar-se plenament és, per sort, una qualitat pròpia i intransferible". És a dir, que doneu per descomptat que cap nació no necessita ser lliure per a poder-se realitzar plenament. Aquesta, segons vós, seria una necessitat exclusivament catalana que no tindria cap equivalent arreu del món. Em pregunto, aleshores, a què espera el vostre país, Espanya, per a deixar de ser un Estat independent. O és que potser parleu per experiència? O és que potser és Espanya qui, malgrat tenir un Estat, no s'ha realitzat plenament? Jo diria que és més aviat això, atès que el vostre projecte de fer de la península ibèrica una Castella gegantina, sota el nom eufemístic d'Espanya, ha estat un fracàs espectacular. Entenc que ha de ser traumàtic definir-se com el país més antic de l'univers i no haver aconseguit realitzar-se plenament.

Tanmateix, si hi ha un aspecte del vostre argumentari que us aconsello que reviseu és el que satanitza el dret dels pobles a la independència dient que "el propòsit de l'independentista és posar fi a la convivència" amb algú que "no té cap inconvenient a conviure amb ell". Home, ministre, no us sembla una giragonsa argumental massa barroera afirmar que el qui vol conviure té superioritat moral sobre el qui vol marxar? No us sembla maniqueu presentar el primer com a bondadós pel fet de voler mantenir una convivència amb algú que n'està fart? El que no dieu és que no es tracta d'una convivència entre iguals, sinó que el primer, el dominador, viu a costa del segon, el sotmès. I tampoc no dieu que la part que vol mantenir la convivència, la dominadora, només accepta l'independentisme si és feble, folklòric, minoritari i merament ornamental. Si, en canvi, és prou fort, seriós, majoritari i conseqüent per voler decidir per si mateix, cal satanitzar-lo. Per això, mitjançant l'ocultació de la veritat, us permeteu l'atzagaiada de dir que l'independentisme "no és inclusiu" i que està mancat d'"ètica", de "civisme" i de "valors socials i polítics". O, dit d'una altra manera, que Catalunya només pot ser inclusiva, ètica i cívica si està subordinada a Espanya. Si és un Estat independent esdevé execrable. Rumieu-vos-ho, ministre, perquè criminalitzant la independència ens esteu dient que Espanya, com a Estat independent que és, no és inclusiva i està mancada d'ètica, de civisme i de valors socials i polítics.

Lamento, arribats aquí, que no us hagin passat pel cap aquestes dues coses: una, que ningú no se separa si és feliç; i dues, que davant la pretensió de superioritat d'una de les parts, és un deure de maduresa obrir la porta i marxar. Amb tot, una cosa és lamentar i una altra estar sorprès. I vós m'heu sorprès. Potser és que per la meva condició d'aborigen d'una de les vostres colònies no puc entendre coses que vós trobeu normals, però us les diré. No puc entendre que goseu parlar d'ètica i de valors socials en qualitat de membre d'un partit polític fundat per un destacat exdirigent feixista; no puc entendre que goseu parlar d'ètica i de valors socials des de la vostra condició de figura rellevant d'un partit que es nega a condemnar el franquisme i que subvenciona, des del govern espanyol, una entitat que el glorifica; no puc entendre que goseu parlar d'ètica i de valors socials sense avergonyir-vos de resguardar un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat; no puc entendre que goseu donar lliçons de democràcia a Catalunya, un país que ja tenia Parlament molt abans que els vostres avantpassats aprenguessin el significat d'aquesta paraula; no puc entendre, en definitiva, que per poder menystenir la voluntat de la nació catalana tingueu la gosadia de negar-ne l'existència. Aquell criminal que us negueu a condemnar ja va emmudir el nostre Parlament el 1939, i també ho va fer el sanguinari Felip V ara fa justament tres-cents anys. Tanmateix som aquí, ja ho veieu. I la prova irrefutable del fracàs de Castella és que vós mateix esmerceu força temps a redactar dossiers de 194 pàgines contra els drets nacionals de Catalunya. No us sembla massa feina contra una nació que segons dieu no existeix? Gràcies per la vostra consideració, senyor Margallo, ministre espanyol d'Afers Exteriors.

 
 

Comentaris