El president Sánchez Castejón ha recriminat al PP la seva actitud d’oposició i li ha etzibat que “El camí és el de la unitat i que entre tots salvem aquesta unitat per salvar vides, empreses i llocs de treball”. Minuts abans prometia al PNB que no ho tornarien a fer, que “el nou” estat d’alarma que desplegarien el govern de la “nova normalitat” si els donaven suport seria amb més coordinació que fins al moment amb qui té les competències en matèria sanitària, les autonomies.
Unitat i promeses d’esmenar el jacobinisme que supura l’esquerra espanyola quan governa, res de nou sota el sol. La invocació a la unitat és com l’ibuprofè, el remei a (gairebé) tots els mals. I les promeses de més coordinació d’una estructura centrípeta, amb un marge cada cop més diminut de credibilitat, fan aixecar les orelles als gats escaldats que han après que reforçar els mecanismes de coordinació entre administracions vol dir més centralització i menys subsidiarietat.
Ni la unitat ni les promeses poc creïbles salven vides, empreses i llocs de treball. Ho fan l’eficiència, l’agilitat a actuar o en tot cas a redirigir les estratègies que no han funcionat, la coordinació autèntica (no la disfressada), les responsabilitats compartides i ben assumides per tothom.
