L’èxit de la segona consulta ha entelat algunes de les causes que van provocar el fracàs de la primera. És cert que Artur Mas havia avisat de manera reiterada que no prendria cap iniciativa fora de la llei. Però també és cert que el president sempre va caminar sobre la corda tensa de l’ambigüitat i que hi havia una llei catalana que li permetia fer la consulta, malgrat que hagués estat suspesa pel Tribunal Constitucional. Igualment és cert que Mas havia reiterat que no forçaria els funcionaris ha decantar-se per la Generalitat o per l’Estat. Com també ho és que n’hi havia una llarga llista que es van presentar voluntaris per desobeir la suspensió del Sant Ofici i les instruccions del govern de l’Estat o de qualsevol instància judicial.
I malgrat tot això i haver-se compromès amb Esquerra, com insisteixen els dirigents republicans, finalment Mas no va forçar gens la situació i va acatar la suspensió sense ni tan sols intentar esquerdar-la per alguna fissura discutible.
Hi ha dues explicacions que justifiquen l’actitud gens temerària del president. Diu la primera que Artur Mas no va trobar cap complicitat en els titulars de dos departaments estratègics: Governació i Interior. Joana Ortega i Ramon Espadaler haurien avisat el president des del primer moment que no comptés amb ells si pretenia fer ni que només fos un gest de desobediència. La segona complementa la primera. N’hi ha que afirmen que també va ser determinant l’actitud d’alguns funcionaris situats en llocs clau. Perquè no es tractava de substituir els més reticents pels més disposats. Hi ha llocs i responsabilitats que no són intercanviables. I també sembla que és cert que el dia abans de la consulta, després que la fiscalia demanés la llista dels funcionaris que facilitessin l’entrada als punts públics de votació, n’hi va haver molts que van fer un pas enrere. Segons conten als corredors de Palau, va caldre fer miracles per substituir voluntaris que s’havien arronsat i per aconseguir les claus d’algunes escoles públiques.
Davant tot això, la pregunta és òbvia i obligada. La segona consulta no comprometia efectivament ningú i, a més, des del primer moment el president de la Generalitat se’n va responsabilitzar de manera total i exclusiva davant els tribunals. I malgrat tot n’hi ha que es van espantar. Ara es tracta de fer un pas molt més efectiu. Desafiant. Consolidar institucions de l’Estat en un moment en què el parlament i el govern catalans hauran manifestat al món la voluntat irrenunciable de constituir-se en Estat comportarà assumir greus responsabilitats. Riscos clars. En un context més decisiu i hostil, els que no van aguantar ni tan sols la responsabilitat limitada d’un procés participatiu suportaran unes pressions molt més coactives? Aquesta és una pregunta clau si es vol superar amb èxit la pròxima etapa en un procés carregat de bones intencions però sovint també de realitats aspres.
