‘Tot el que els comunistes ens deien sobre el comunisme era mentida; però per desgràcia, tot el que ens havien dit del capitalisme era veritat’. Aquesta era una dita còmica que es va popularitzar a l’antiga RDA poc temps després de la reunificació de les dues alemanyes.
Ara ja no es porta però, fa poc més d’un any, a casa nostra era habitual que no pocs opinadors utilitzessin el terme ‘comunista’ com un element pejoratiu a mode d’insult. Curiosament, l’ús d’aquesta fórmula estilística ha caigut en un desús directament proporcional a la intensitat de la crisi provocada pel sistema que els insultadors veneraven. Per ells, el mercat i només el mercat era l’elixir per al vigor de la societat. ‘Com menys estat millor, ni que fos català’ deien. Potser ara callen perquè finalment han hagut de ser els estats els qui hagin injectat pinso a dojo -en format euro i dòlar- perquè el seu idíl•lic sistema no fes fallida del tot.
Aquesta setmana la ciutadania s’ha fet un fart de veure i escoltar propaganda anticomunista amb els 20 anys de la caiguda del mur. Exceptuant un honrós 30 minuts de TV3, la visió de la RDA ha estat només una. Ningú amb dos dits de front no qüestiona que fos una dictadura però en el relat dels fets històrics no només s’hi hauria d’incloure la Stassi i la repressió sinó allò que van ser capaços de fer en matèria educativa, sanitària o industrial. La ciutadania europea no és tonta i majoritàriament jutjarà com a negativa l’antiga República Democràtica Alemanya. Però el que hauria de tenir dret és a avaluar-la coneixent tots els pros i contres d’aquell moment històric.
El comunisme ja és història. Però els seus hereus posats al dia, la nova esquerra verda europea, són els únics que plantegen un model que afronti uns reptes que no són invenció de quatre aiatolàs com se’ns volia fer creure. La socialdemocràcia anciana i el neoconservadurisme populista se’n reien del canvi climàtic, de la redistribució del treball, del reequilibri nord-sud i ja els hi estava bé el xoc de civilitzacions. Ara, la sostenibilitat ja és al top five en l’agenda internacional així com la cooperació o el canvi de model productiu i energètic, uns debats que l’esquerra verda europea fa anys que planteja.
I a casa nostra convindria recordar que durant dècades, l’única resistència antifranquista real van ser els comunistes. I l’independentisme que es trencava la cara, el que arriscava, procedeix de la tradició marxista. Els que van ser un mur de contenció contra el virus del lerrouxisme espanyolista i van evitar que s’inoculés entre les classes treballadores immigrades vingudes d’Espanya van ser els sindicats de tendència comunista. O els que van posar efectius humans perquè les manifestacions de l’Onze de setembre de finals dels 70 no poguessin ser rebentades per la policia ni l’extrema dreta també van ser els comunistes.
A Catalunya, amb més raó que enlloc, els comunistes mereixen un respecte que sembla que la propaganda dels relators de la història oficial volen negar-los.
