Respecte, defensa i dignitat

"L’independentisme ha de tornar-se a sentir respectat i els catalans han de saber que pot haver-hi compatriotes disposats a defensar-los dels atacs de l’espanyolisme més tronat"

A Catalunya, manifestar una vocació per dirigir políticament, és habitualment motiu de crítica. Els pobles colonitzats rebutgen als que manifesten obertament aquesta aspiració. És clar, en els darrers tres segles això de manar ho han fet els que han maldat per destruir-nos. Per tant, tota aspiració al respecte desperta suspicàcies entre nosaltres encara que es faci amb la independència per bandera.

Per aquestes raons, quan algú endega un projecte que aspira a regenerar alguna cosa o millorar les condicions per assolir un objectiu polític, el primer que li retreuen és que vol alimentar el seu “ego” o que trenca la unitat. Són pocs els que analitzen amb una certa profunditat allò que hom proposa i saben copsar quines conseqüències positives pot generar la iniciativa en qüestió.

No és estrany doncs que la sortida a escena de Força Catalunya hagi generat suspicàcies entre bona part de l’independentisme. Personalment, no m’ha sorprès en absolut. Ho esperava. Les acusacions sobre col.laborar en la divisió de l’independentisme han estat segurament les més habituals. “Unitat, unitat, unitat!” és el clam majoritari de l’independentisme. Sense renegar mai d’aquest desig, també ens hauríem de preguntar si la raó per la qual avui vivim una sensació de derrota i desconcert ha estat la manca d’unitat.

Ben mirat, aquesta unió va existir en els dies previs i posteriors a l’1O. Fou quan l’independentisme va posar contra les cordes a l’estat i es va guanyar les simpaties internacionals. Per on es va espifiar desprès? Doncs per la ineficàcia en la gestió institucional i política d’aquell gran èxit col.lectiu. Les conseqüències de tot plegat les coneixem a bastament, però no s’ha donat prou importància al canvi de paradigma experimentat en les rengles de l’espanyolisme. D’estar neutralitzats en aquells moments del referèndum, han passat a actuar amb la fatxenderia del que se sent amo total i absolut de l’escenari. Menyspreen, insulten i ridiculitzen a l’independentisme en general. La seva sensació d’impunitat és absoluta. Volen esclafar-nos definitivament.

 

No és sorprenent que davant una situació així, un grup de catalans hàgim decidit impulsar un partit com Força Catalunya. Perquè l’independentisme ha de tornar-se a sentir respectat i perquè els catalans han de saber que pot haver-hi compatriotes que estan disposats a defensar-los dels atacs vils de l’espanyolisme més tronat i fanfarró. Gran part de la gent d’aquest poble ha protegit en els darrers anys als seus dirigents. Els ha donat escalf, els ha pagat multes milionàries i a fet milers i milers de kilòmetres per demostrar-los el seu suport. Per tant, és just que ara també existeixi qui estigui disposat a encarar-se amb els que volen trepitjar els drets de tots aquests catalans.

Però tampoc volem oblidar una feina que darrerament resta oblidada: la fiscalització de l’acció política de tots els nostres representants. No només en allò que fa referència a les seves posicions en el conflicte amb Espanya. També en els aspectes de la gestió diària dels nostres recursos. Hem d’exigir transparència perquè no ens poden vulnerar el dret a una bona administració.

Una societat madura i responsable no pot sentir només devoció pels seus líders, com sovint passa en l’independentisme. Ha de passar comptes amb ells. I si no quadren, té tot el dret a voler substituir-los.

 

Comentaris