Respectar els sentiments i la raó és construir futur

"No escoltar la veu dels ciutadans incrementa la desconfiança entre governants i governats i abona l'ecosistema per la confrontació"

El passat 10 de febrer el Passeig Lluís Companys de Barcelona va aplegar a gairebé unes 10.000 persones en defensa del model d'escola catalana. Un model que des de fa molts anys gaudeix d'un ampli consens social, i en els últims anys, i de forma progressiva s'ha vist atacat quant a la immersió lingüística. Ara, quatre mesos després, el proposat dia 15 de juny, al centre de Barcelona foren 100 mil els catalans que mostraren el rebuig a uns atacs, que tenen més finalitats polítiques que d'una veritable millora dels resultats acadèmics, i que volen fer saltar pels aires la política d'immersió lingüística que ha estat, des de la recuperació de la democràcia i l'autogovern, un clar instrument de cohesió social i de no segregació per raó de llengua.

Crec que no es pot negar, que la important manifestació a favor de l'escola en català, convocada per la plataforma Somescola, evidencia, un cop més, l'increment del sentiment col·lectiu de què Catalunya rep un d'atac permanent des de les institucions de l'Estat. Un sentiment transversal, que es certifica cada cop que parles obertament amb persones, i que s'ha arrelat a les consciències amb independència de la posició personal, e intransferible, sobre la voluntat de voler de què Catalunya sigui o no un Estat independent.

Un sentiment d'atac a la cultura, a la llengua i a la identitat Catalana, que se suma al convenciment de què tenim un tractament econòmic injust i que per a molts ratlla l'espoli. Un sentiment que es retroalimenta arran de la situació de penúria econòmica que estem instal·lats, i de les retallades en polítiques socials en un marc continuat de dèficit fiscal.

És molt difícil entendre, per no dir impossible, un dèficit fiscal de 15.006 milions d'euros, segons el càlcul de la balança fiscal del 2011 que presentà recentment el conseller Mas-Colell. Dades que expliquen, a la vegada, que segons el mètode del flux monetari, els catalans hem rebut sols el 14% de la despesa total de l'Estat quan li aportem el 19,2% del total d'ingressos de l'Administració. Una aportació superior a la contribució catalana al PIB estatal que fou del 18,6%. Un dèficit fiscal que no es conjuntural, i que, es miri com es miri, esdevé una llosa quant a futur.

Estic convençut, per un costat, que gairebé ningú nega la necessitat d'ajudar al desenvolupament d'aquelles regions amb rentes inferiors. Aquests és un fet que caracteritza a la Unió Europea. Però la solidaritat no pot ofegar al qui la practica. Per altre costat és difícilment qüestionable que els ciutadans volem poder desenvolupar-nos democràticament en llibertat tot preservant la singularitat i la identitat; és en aquest context que és incomprensible les actuacions que no protegeixen a la col·lectivitat ja que la negació dels fets mai permet solucionar-los.

Avui dia més enllà de les dades estadístiques i dels indicadors quantitatius, cal considerar els indicadors amb forta càrrega subjectiva, aquells associats a com entenem l'estat del benestar, o l'exercici de la responsabilitat pública. No escoltar la veu dels ciutadans que omplen els carrers explicitant les seves reivindicacions, o ignorar les propostes presentades com expressió de voluntat de diàleg, no fa més que incrementar la desconfiança entre governants i governats, abona l'ecosistema per la confrontació, el deteriorament de la convivència, i fragmenta la societat. Una situació que sols es resolt amb més democràcia real.

La democràcia és el govern de la majoria amb respecte a les minories i acceptar que democràcia és canvi. La democràcia és transformació, és saber escoltar democràticament tot fugint de tota prepotència, i acceptar que els ciutadans som a la vegada sentiments i raó. Un binomi que sols amb la seva simbiosi perfecta el futur esdevé possible. Negar un i l'altre és propi d'aquelles actituds despòtiques i de qui busca l'enriquiment d'uns en detriment del futur dels altres.

 
 

Comentaris