Els governs català i espanyol no tenen res concret a oferir-se més enllà de ganes de parlar, i res concret a intercanviar que no sigui oxigen per durar una mica més. El que sí que han demostrat, però, és instint de supervivència i habilitat per xutar la pilota endavant. El comunicat conjunt de Pedralbes és el de dos adversaris que saben que no es posaran d’acord però que ara mateix no tenen cap pressa per certificar-ho: hi ha un judici, hi ha uns pressupostos, hi ha unes municipals i unes europees… ja hi haurà temps de partir peres.
De partir peres, i en el cas de l’independentisme, d’afrontar la crua realitat. Per una banda ha demostrat no tenir, a dia d’avui, ni força ni voluntat d’imposar-se per cap altra via que no siguin les urnes. Però al mateix temps li costa molt admetre l’evidència que el Regne d’Espanya no acordarà un referèndum d’autodeterminació amb Catalunya si no és perquè se’l sotmet a un estrès intern insuportable que amenaci seriosament la seva estabilitat i probablement, per contagi, la de la zona euro. Una via, aquesta, que per molt que s’exerceixi des de la més estricta no violència, és plena de riscos personals per a qui l’encapçali i promogui, i de riscos col·lectius per a la societat catalana. No sembla que aquesta generació de dirigents hi estigui disposada, i tampoc és segur que la base social (la dels dos milions de vots) ho vulgui.
Així les coses, sembla que s’imposa la via de la resiliència, consistent a aguantar les posicions, serrar les dents, mantenir obert el conflicte i esperar que el règim del 78 col·lapsi tot sol com a conseqüència de la greu crisi de les seves institucions i de la seva incapacitat manifesta de regenerar-se. Assumint, és clar, que en el camí d’aquesta degradació, i abans del col·lapse final de la democràcia espanyola –si és que es produeix–, calgui aguantar noves i més dures aplicacions de l’article 155, més repressió i segurament més polítics injustament presos i exiliats. Casado, Rivera i Abascal esperen a la cantonada.
