Res és el que sembla

"En plena Setmana Santa i en ple cor del Brasil, un home va agredir un soldat romà que estava ajusticiant Jesús durant una representació teatral"

En plena Setmana Santa i en ple cor del Brasil, un home va agredir un soldat romà que estava ajusticiant Jesús durant una representació teatral. L'home, d'uns 40 anys, es va llançar sobre el guàrdia que ficcionava vigilar i torturar Jesús agonitzant a la creu. La força de la imatge va ser tan poderosa que la suggestió, una forma menor de possessió, no va deixar espai a la realitat i l'home va perdre la distància que permet albirar la representació, una estereotipada i fins i tot basta representació de la crucifixió de Jesús. El fet ens permet observar la força que té en nosaltres les creences o les certeses nascudes de la fe o la cultura. L'enregistrament de l'escena pot resultar còmica, sorprenent i fins i tot un pot arribar a pensar que és un muntatge però, deixa de ser-ho quan percebem a la cara de l'agressor la fúria que ho arrasa tot. L'agressor es va abalançar sobre el soldat proferint "els seus dimonis, jo vaig venir per salvar Jesús". L'agressor, un home que segons la seva família pateix trastorns mentals, volia ajudar a Jesús abans de convertir-se en Déu.

 

Quan veiem les imatges, dominades per la peça operística de Carl Off, Carmina Burana, no estem davant d'un acte de reparació o defensa sinó que ens enfrontem a un acte de violència irreflexiva, exempt de tot raonament. El que veiem no és algú que intenta aturar una injustícia; el que pretén és fer callar la seva veu interior, el temor. El que veu a l'escenari és el que realment està passant en la seva realitat. Sabem que és un simple acte de violència en constatar que El Salvador no s'interposa entre el soldat i Jesús per evitar la crueltat sinó que agredeix al guàrdia una vegada i una altra amb el casc de la moto. El que creiem veure com un acte de defensa de la justícia o de compassió davant el sofriment aliè és un simple acte de fe cega. El públic va reaccionar de dues maneres: uns separant l'agressor i altres victorejant la seva tràgica gesta. El públic convertit en actor i els personatges bíblics convertits en públic. El llindar que separa l'escenari del públic ha desaparegut. Ningú és conscient que l'agressor pateix un trastorn mental. Ningú pot sostreure's del sorprenent de l'acció. Els mitjans televisius, en les seves primeres informacions, només es van centrar a posar l'accent sobre el fet com un acte sense explicació. Les televisions el van mostrar com un instant freak per satisfer a la seva audiència. Cap mitjà ni autoritat ho va voler interpretar com un testimoni que ens adverteix i acusa d'haver perdut la fe. L'home trastornat vist des d'aquesta perspectiva es converteix en un senyal, un avís, una última revelació moments abans que tot es faci fosc. Les bromes a la xarxa, la simplificació del que està passant en aquestes imatges familiars, casolanes i maldestres són l'únic testimoni de la seva gesta. Es perdona l'agressor per pena, per desídia sense ser capaços de comprendre el seu delicte. El seu delicte és que ell va veure el que la resta ja mai podrà veure. La seva al·lucinació no és la de l'ebri que no es va poder alçar contra les seves visions sinó la del místic que actua contra el dolor del món. Un home, sol, avançant per salvar la seva al·lucinació perquè no sigui devorada per la realitat, ja que és l'única cosa veritable, real, que té. En altres paraules, aquest home trastornat era l'única veritat que s'estava representat a l'escenari.

 
 

Comentaris