Rèquiem per un model de país

"A casa nostra, les caixes representen sobretot un model de país multipolar des d'una perspectiva de cohesió territorial"

La fusió de les caixes catalanes sembla que és imminent. Fonts pròximes a les negociacions apuntaven dijous que la cosa estava gairebé cuita i que l'anunci de fusió es farà efectiu en breu. Sigui com sigui, arribats en aquest punt ja ningú dubta de la voluntat de totes les parts de fer efectiu un gran procés de concentració. Les caixes catalanes escampades pel territori –les de fora de Barcelona– són vuit: Caixa de Terrassa, Sabadell, Laietana, Manlleu, Manresa, Penedès, Tarragona i Girona. Totes són entitats fortament arrelades al territori i al seu tipus de model productiu. De fet, cap d'aquestes caixes tindria sentit sense remetre's a l'entorn al qual pertanyen i a la indústria a la qual serveix. Així, Terrassa, Sabadell i Laietana són les caixes del tèxtil. Els seus directius són hereus de les grans filatures de la segona corona metropolitana de Barcelona i coneixen al detall els tempos de les necessitats financeres de la moda. El tèxtil produeix dos catàlegs anuals i ho fa a dotze mesos vista. Això implica, com és lògic, un producte bancari específic i molt diferent al que pot necessitar el productor de vi del Penedès, per exemple.

El productor de vi verema acabat l'estiu, demana bones assegurances i pot arribar a rendibilitzar les inversions a cinc o sis anys vista. Caixa Penedès –que llueix un raïm per logotip– ho sap tan bé com el productor i orienta la seva oferta en aquest sentit.

Però, dit això, tampoc no podem amagar que els models productius dels diferents territoris del país són cada vegada més desdibuixats. Ni el Penedès és l'única comarca amb indústria vitivinícola, ni Tarragona l'única que té camp, ni els vallesos tèxtil. I si a això hi sumem la gran oferta de productes de totes les entitats siguin d'on siguin, podem concloure que la concentració de caixes no té perquè perjudicar un sector en detriment d'un altre. Però aquesta reflexió s'emmarca estrictament en l'àmbit econòmic, i la història de les caixes catalanes no és tan sols això. A casa nostra, les caixes representen sobretot un model de país multipolar des d'una perspectiva de cohesió territorial. D'una banda, parlo del paper que han tingut les seus centrals d'aquestes entitats repartides per Catalunya com a pol d'atracció ciutadana. Que Manlleu, Mataró, Vilafranca o Manresa hagin acollit la seu central de les seves respectives entitats, ha facilitat la creació de múltiples capitalitats sorgides d'una forma espontània, sense cap necessitat de vehiculació artificiosa al darrere. I, en segon lloc, em refereixo, també, a la reinversió dels beneficis, que és d'obligat compliment per llei. Visitin a Girona les obres socials de Caixa de Girona, a Mataró les de Caixa Laietana, a Sant Benet de Bages les de Caixa Manresa o a Reus les de Caixa de Tarragona. L'obra social de les entitats ha invertit principalment al propi territori en un lògic exercici de reciprocitat.

El gran risc de la concentració de les caixes catalanes rau, precisament, en aquest punt: si el trust financer queda abduït per la gran òrbita barcelonina, la concentració acabarà sent un error. El somni catalanista de principis del XIX que apuntalava la modernitat del país en una gran capital europea està llargament superat. Ara cal seguir treballant per aconseguir una Catalunya multipolar i carregar-se el principi de territorialitat de les caixes serà la pitjor manera de col•laborar-hi.

 
 

Comentaris