RÈQUIEM PER LA RATA BARCELONINA

Si cada època somia la següent quin caratxos de ciutat estem imaginant ara? Borratxòpolis? Tontitòpolis?

No sé, però quants milions de rates hi ha a Barcelona? Segur que n'hi ha uns quants. Podem consultar la xifra precisa a l'Institut Estadístic de la Ratera. El que és clar és que tenim una societat de rates que, a priori, viuen a la zona residencial de les Clavegueres. Fileres i fileres de casetes adossades envoltades per canals i canals per remar amb la barqueta o fer esquí ratolí; una vida econòmica, social i cultural molt viva. Vaja, rata en un llum. Però què està passant que cada cop hi ha més rates a la superfície? Què fan tants rosegadors corrent afuats per Barcelona? Molt senzill. Fins i tot una comunitat tant arrelada com la barcino ratolinus li és difícil viure a la ciutat.

Ho hem d'admetre (així m'ho aconsella el ratarapeuta): tots som rates. El dimarts, passada la mitjanit, milers de persones caminàvem sense rumb per la ciutat. Sortíem del concert d'U2 al Camp Nou i... Zas! Atrapats a la ratera. El metro tancat com una ratafia espresso, els autobusos ensardinats com ofertes de supermercat d'alarma nuclear, els taxis devien caure tots en algun forat negre que es va obrir, sobtadament, a terra. Ja diuen els clàssics de l'escolàstica de la cua que "Quan la rata entra a la ratera ja no pot tornar enrere".

Em fa vergonya dir quan temps vaig tardar a arribar a casa. Va... Ho confesso perquè és pel bé de la meva ratoteràpia.... Una hora i mitja bona, bona (Barcelona és bona si la caminata sona). Sort de la companyia. Centenars i centenars de persones campàvem pels carrers com si anéssim a saquejar botigues. Tot tenia un aire d'estat de setge i de treure el fetge. Rates en pena. Rates, ratolins, ratapinyades per la Diagonal, Plaça Francesc Macià, Sants, Plaça Espanya... Va ser impressionant: La Festa Major de la Rata. Molt concorreguda i participativa.

Mentre caminàvem amb les potetes passàvem per davant de bars, terrasses, locals, plens de gom a gom de turistes i turistes. És només un exemple, però així és aquesta ciutat: uns no tenim manera pública d'arribar a la ratera domèstica i els altres es poden beure, absorbir, xuclar, privadament, el mediterrani fet cervesa, o el Tibidabo fet pincho moruno. Com a rata de peu i bigoti punxegut crec que Barcelona s'està convertint en una ciutat que s'està esfumant com el salfumant d'alta qualitat corrosiva.

Tot això crec que no sóc l'únic que ho esnifo, ho sento, i ho menjo com a mata rates diari. Entre d'altres, i vist d'una altra manera, l'assagista i catedràtic d'Stanford Joan Ramon Resina ho plasma nítidament al seu llibre La vocació de modernitat de Barcelona. I recentment el filòsof Ferran Sáez, ho assenyala cristal•linament en un article on distingeix entre la ciutat imaginada i la ciutat imaginària. Vaja, mira que és fàcil d'entendre. Per exemple, el senyor Cerdà va imaginar Barcelona i pam, l'Eixample. Per altra banda, els turistes, les guies turístiques, els anuncis, els erasmus, els esquimals, tenen somnis humits, fantasiegen amb una ciutat imaginària que no existeix però que es crea per a ells. Les dos ciutats no tenen res a veure, no coincideixen, no poden convergir i el que és pitjor: això pot acabar amb un coitus interruptus. Barcelona no està fecundant res. On és la "Barcelona futura" que imaginava el modernisme, el noucentisme i el populisme republicà? Si cada època somia la següent quin caratxos de ciutat estem imaginant ara? Borratxòpolis? Tontitòpolis? I qui la imagina? Un xaval de Brighton ben gat pel carrer Tallers?

La ciutat viu encara com una ionqui de l'Eixample, la Sagrada Família, la Pedrera, Montjuic... es viu de la ciutat imaginada, del somni, del voler ser i del voler ser català, no pas del voler ser una tapa de patates braves a la Rambla. La ciutat gira l'esquena al barceloní, al català. Amable lector mires i remires quan passeges per Barcelona? Tots els pisos, les cases, construïdes al segle XIX, amb els forjats de ferro que daten... 1867, 1888, 1899, 1906... Destrossades, abandonades, paralitzades. Als balcons els padrins pengen com cadàvers prematurs. Tristíssim. A vegades dóna la sensació que hi ha una ciutat polsegosa, fosca, moixa, on el rellotge encara està aturat al 1936-1939.

Barcelona: ciutat ocupada per la ruqueria. Barcelona ciutat ocupada per milers i milers de criatures que l'únic que volen es beure i pixar. Barcelona ciutat ocupada per altres criatures que ens vénen a donar lliçons de cosmopolitisme: que si un bar on fan cocktails de fum espiritual amb encenalls reals d'una serralada dels Alps; un local on fan massatges amb el bec d'un canari torturat per un dictador del carib... Barcelona, capital de l'estafa i de l'absurditat humana. Barcelona ciutat de la mala educació.

Barcelona ciutat on es parlen i s'entenen totes les llengües del planeta menys el català. Barcelona, ciutat on exigim a l'Ajuntament que ens declari, als catalans, espècie en vies d'extinció. Ja que la ciutat ja no està feta per viure-hi nosaltres reclamem un zoo català. Vull una gàbia, vull que em tirin cacauets, pizzes, pastissets de crema, ampolles de vodka i caixes de cervesa. Si el singular Floquet de Neu era el símbol de Barcelona aviat ho serà la rata. La darrera rata barcelonina. Perquè quan les rates fugen pels carrers és que el vaixell s'enfonsa.

 
 

Comentaris