Des d’avui i fins al 21-D la judicatura espanyola i el govern del PP seran l’antídot contra la crítica. Demanar explicacions per l’engany comés amb la nonata República serà contestat amb la necessitat d’alliberar els presos, recuperar l’autogovern i evitar la violència de l’estat. El clam de “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia!” substituirà al d'”Independència”, la qual cosa impedirà fer una reflexió en profunditat que vagi més enllà del sentimentalisme propi dels catalans. L’independentisme hauria de posar-se davant el mirall i acceptar que l’estil polític de la revolució dels somriures ens ha dut al sot. O el canviem o no en cantarem ni gall ni gallina.
No seré jo qui negui el dramatisme de tenir deu compatriotes a la presó i que cal fer els possibles per acabar amb aquesta situació, però això no pot ser un obstacle per posar damunt la taula la improvisació i la irresponsabilitat (fins i tot per a la seva pròpia seguretat personal) dels dirigents dels partits independentistes. No han tingut més remei que reconèixer, davant l’evidència del fiasco, que no hi havia res preparat per fer efectiva la creació d’un estat català. Ni previsió del control del territori, ni cap aliança internacional o ni una mínima o embrionària estructura estatal. D’aquí la grotesca situació de proclamar un divendres a la tarda una cosa que volia ser una república i anar-se’n de cap de setmana. Com que tot plegat és una tragicomèdia absurda que supera fins i tot als seus principals actors, han hagut de treure a escena la veu primeta i desconsolada de Marta Rovira per explicar sopars de duro que justifiquin la seva pròpia por. Com es pot encarar el suposat trencament d’un estat membre de la UE (i en conseqüència de la pròpia UE) amb el plor de Maria Magdalena?
Només és explicable per dues raons que formen part de l’actual personalitat política dels catalans: la ingenuïtat i la por per assumir les conseqüències que representa exercir el poder amb majúscules. No ens hauria d’espantar, si es fa efectiu algun dia un estat català, empresonar, amb tota la pulcritud jurídica naturalment, a Albiol, Arrimadas, Levy o Carrizosa. Perquè si continuessin amb el seu discurs de sempre, serien “polítics presos” que no respectarien l’ordre constitucional català.
Però en lloc de preparar-nos mentalment i logísticament per fundar el nou estat, tornem al joc autonomista a través de les eleccions del 21-D. Serà, ens diuen, a través d’elles que sortirà una majoria independentista que forçarà vés a saber a qui a negociar un referèndum acordat. Voldran vendre’ns una altra vegada la teoria del roc a la faixa. Sense que ni s’albiri a l’horitzó cap gest de dimissió, tornaran a demanar-nos que els fem confiança. Picarem? L’independentisme es mereix que li parlin amb un llenguatge sincer i per adults, perquè no es pot jugar amb els sentiments de la gent simplement per guanyar un vot de més.
Si no parlen clar ells, altres ho haurem de fer. I comencem per dir que la independència mai serà pactada ni amb Espanya ni amb la UE. Ha estat la primera vegada que un territori que forma part d’aquesta entitat, podrida èticamet fins al moll de l’os, ha amenaçat una mica de trencar l’stato quo, i la resposta ha estat que no ho consentiran de cap manera, perquè seria la tomba dels buròcrates de Brusel.less. Per tant, no obriran mai les portes per fer una Europa de les nacions. Justificaran la violència o els empresonaments com han fat sempre. Com a màxim faran alguna declaració imprecisa per mirar de cobrir l’expedient i prou.
També, i això hauria de figurar com a primer punt de qualsevol programa polític independentista a partir d’ara, hem d’assumir que la fundació de l’estat català serà per la força o no serà. Això és una crida a la violència gratuïta? En absolut. És explicar al poble les coses com són i que trii si vol continuar sent espanyol per sempre o bé dignificar la seva existència.
