Aquesta setmana, un altre cop, hem pogut comprovar les evidents tensions i discrepàncies al si del Govern de Catalunya i de la majoria republicana trontollant al Parlament pel que fa a l’estratègia que cal seguir d’aquí endavant, en el que és sens dubte una legislatura estranya. Mentre alguns des de la grada acusen les dues formacions polítiques que conformen el govern de fer autonomisme, d’altres continuen dedicant-se a alimentar la falsa idea que es pot aconseguir construir la República amb trucs de màgia. La realitat, però, és crua i molts ja som grandets. No hi ha dreceres aquí. Els simbolismes i el tacticisme no ens menaran a cap República, sinó a la residualitat i el desencant. Esdevé doncs urgent que el Govern de Catalunya marqui una estratègia comuna, oberta i realista per tal d’avançar i sumar més agents socials a la nostra justa causa.
De fet, aquestes discrepàncies no només estan presents al si del Govern i del Parlament. També les hem pogut palpar al carrer durant les commemoracions de l’1 d’octubre, on la manca de sintonia ha estat evident. No passa res per reconèixer-ho. No som perfectes ni hem de ser-ho. Per sort, som una societat molt diversa. El cas és que malgrat haver exercit el dret a l’autodeterminació de manera col·lectiva i sota una repressió ferotge marcada per la violència policial, i malgrat haver votat una majoria parlamentària republicana, l’Estat espanyol continua manant a Catalunya, i el Parlament segueix sent bombardejat i amenaçat indecentment per terra, mar i aire. Ara per ara, el Parlament de Catalunya no és una institució sobirana, perquè tant el Govern espanyol com les seves institucions la tenen segrestada. Un cop més, no passa res per reconèixer la realitat. De fet, és un pas imprescindible per canviar la situació si no ens agrada.
Dit això, coneixent l’Estat espanyol, sembla obvi que la reacció natural davant de tanta injustícia hauria de ser la desobediència civil no violenta. Aleshores, la primera pregunta que ens hauríem de fer és la següent: on ens menaria aquest escenari en una situació de debilitat institucional i amb més d’un milió de conciutadans que s’han posicionat en contra del projecte republicà? És bo recordar que Ghandi va cridar a la desobediència quan era clar que la balança es decantaria a favor de la causa comuna. I la segona pregunta: al voltant de quin eix hauríem de practicar aquesta desobediència civil? La resposta a aquesta segona pregunta la tindrem quan haurem establert el significat del famós llema “fer República”. La República, no és un espai simbòlic guiat per un pensament màgic amb líders espirituals dient-nos el que hem de fer, sinó una manera de governar basada en el foment de la participació directa de la ciutadania, la igualtat d’oportunitats i la defensa dels drets civils i les llibertats individuals.
L’1 d’octubre ha significat moltes coses per la societat catalana. Aquell dia vam demostrar que la nostra capacitat organitzativa és infinitament més potent del que ens pensàvem. Tant és així que els poders econòmics i l’oligarquia estatal es van veure obligats a prendre decisions en un sentit o l’altre. Aquests últims també ens han deixat molt clar que el projecte republicà no només és viable, sinó que és un escenari real. Tanmateix, no n’hi ha prou amb això. Necessitem acumular més força per sumar amb aquells demòcrates que creuen genuïnament que el progrés social està per sobre de la unitat d’Espanya. Necessitem sumar més que mai amb aquella gent que anteposa l’interès general als privilegis d’uns quants. Si ens hi fixem, el discurs dels defensors dogmàtics de la unitat d’Espanya gira al voltant de la idea que l’Estat, com a búnquer suprem, és allò que s’ha de protegir a tot cost i no pas les persones. Doncs nosaltres hem de deixar molt clar que la República no té cap sentit si no representa directament els interessos dels ciutadans. En definitiva, la República ha de ser sinònim de progrés social. I per això també l’esperit del 3 d’octubre és més imprescindible que mai.
