La república digital

"No cal que ens prenguem el pèl a nosaltres mateixos. No hi ha res més fàcil de controlar que el món digital"

Viure en una república digital i al mateix temps en el món real no és fàcil. De fet, és impossible. Forma part de les fantasies en les quals ens entestem a viure, com a succedanis temporals, amb data de caducitat, del futur que molt probablement aconseguirem construir.

És més fàcil construir una república real a una selva remota, a unes muntanyes inexpugnables, que a internet. Les dues s’han de defensar, d’acord, i a més cal guanyar. Una és una fantasia, mentre que l’altra és una realitat assetjada, però real. No hi ha repúbliques ni països virtuals, què hi farem. Si algú té dubtes, que hi pensi seriosament.

No hi ha independència digital: de fet, és més fàcil impedir, amb el domini tecnològic, una independència digital que una real. Només cal tancar l’aixeta, tallar cables, bloquejar les ones i clausurar instal·lacions...

El conseller Puigneró, brillant i creatiu, ho sap tan bé com el més analògic dels mortals.

Es pot fer un país digital sobre la base real d’un país real, sens dubte. És un camí interessant, ple de possibilitats. Però no ens perdem en fantasies: primer cal un país real.

Davant del bloqueig, es pot entendre la fugida endavant. Si el món real se’ns resisteix, explorem el món digital o les galàxies més llunyanes. Introduïm algun element esperançador, d’acord. Però no cal que ens prenguem el pèl a nosaltres mateixos. No hi ha res més fàcil de controlar que el món digital. El món real és molt més imprevisible, atzarós i lliure.

Espanya és analògica i tangible, poderosament real, per molt corcada que estigui. Les garrotades són reals, els càstigs són reals i no molins de vent com els del Quixot.

No és temps ja per jugar a nines.

 

Ens podem apuntar a totes les repúbliques digitals que vulguem, però calen coses reals per sustentar-les: persones, diners, polítiques, protestes... En qualsevol cas, la realitat és la mesura de totes les coses. I el límit de tots els somnis. Dels possibles i dels impossibles.

A què juguem, dissenyant horitzons digitals inviables? A passar l’estona la mar d’entretinguts? No se m’acut millor finalitat. Semblarà poc modern, poc tecnològic, poc innovador, però entre tallar una frontera real i muntar un sarau digital, està claríssim l’impacte: en un cas, extraordinari, en l’altre, simbòlic i inofensiu.

No hi ha repúbliques digitals. Ni tan sols les catalanes. Si ens ho diuen, no es ho creguem. Són jocs de mans per passar l’estona.

Hi ha una realitat digital, clar que sí, però lligada a la realitat real: pots fer paradisos fiscals o el que vulguis, emparant-te en buits legals i altres artificis. Tanmateix, al final, hi ha d’haver alguna cosa real: carreteres, ports, aeroports, normatives, institucions, pressupostos, policies, militars, ciutadans compromesos... Tanta virtualitat comença a ser un excés: la independència digital, indolora, inolora, insípida, no existeix.  

 

Comentaris (1)
"A què juguem, dissenyant horitzons digitals inviables? A passar l’estona la mar d’entretinguts? " Fa 15 dies
Caliente, caliente...