República Catalana, de cap tà l'immortèla!

"Cal que comencem a parlar de la futura Republica Catalana i de l'Aran, per traçar un futur de llibertat, igualtat i fraternitat per ambdues nacions"

Si la Revolució Catalana ha de ser catalaníssima (tal i com s'apuntava a l'article del proppassat 5 de maig, titulat "La Revolució Catalaníssima": https://www.elmon.cat/opinio/21604/la-revolucio-catalanissima), sens dubte que també serà occitaníssima. Perquè, de la mateixa manera que la República Catalana haurà de constituir un focus de cara a la construcció nacional dels Països Catalans, nogensmenys ho haurà d'esdevenir per a la germana nació occitana. No hi ha, de ben segur, una nació al planeta amb la qual els catalans i les catalanes ens puguem veure més ben reflectits. No només per la proximitat geogràfica i pel fet d'haver estat sotmeses al domini dels Estats espanyol i francès, sinó també pels vincles culturals i lingüístics que ens uneixen.

 

Occitània és una nació de més de setze milions d'habitants que ocupa un extens territori de l'actual estat francès, tot i que des del Tractat d'Emparança de 1130, una petita regió (que a l'actualitat té als voltants de deu mil habitants) s'integrà progressivament a l'àrea administrativa del Principat de Catalunya (del Comtat de Barcelona): Era Val d'Aran. El reconeixement de l'autogovern d'Aran, el Conselh Generau d'Aran, primer per part de la Corona Catalanoaragonesa i, després, per part de la Generalitat de Catalunya (tardanament el 1990), ha tingut una certa continuïtat històrica al llarg dels segles, malgrat l'abolició de les institucions pròpies, al marc de la divisió provincial de 1834, perpetrada pel Regne d'Espanya. Tanmateix, no fou fins ben recentment, l'any 2006, que arran de la reforma de l'Estatut d'Autonomia es reconegué l'oficialitat de la llengua aranesa (l'occità que es parla a l'Aran) a tot el territori del Principat de Catalunya.

 

El reconeixement del caràcter nacional de la Vall d'Aran, com a part de la nació occitana, no és un gest merament simbòlic. El programa del moviment independentista català i, consegüentment, de la nova República Catalana, han de garantir no només l'autogovern aranès i la defensa de la seva llengua i cultura, sinó que també cal defensar l'autodeterminació, com a dret del poble aranès a decidir lliurement el seu futur polític, el qual implica, com no pot ser d'altra manera, el seu dret a la independència. Perquè el poble català tenim una responsabilitat històrica envers el poble occità: la presència del territori aranès dins de la nostra geografia política ens fa eminentment responsables del futur d'aquesta nació germana a qui volem igualment lliure, sobirana i reunificada.

 

L'Estat francès, especialment després de la Segona Guerra Mundial, tot i que ja històricament des de la Revolució Francesa, ha tendit cap a l'anorreament lingüístic, cultural i nacional dels diferents pobles que foren integrats a l'antic imperi carolingi (i posteriorment francès). L'homogeneïtzació completa ha sigut el projecte nacional jacobí des del segle XVIII fins ara i, dissortadament, els resultats han sigut tràgics. El poble occità (igual que el poble bretó, nord-català, basc, cors, entre d'altres) ha sofert una dura repressió lingüística i cultural per part dels diferents governs francesos, per tal d'absorbir-los en l'artifici nacional francès-jacobí. D'aquesta manera, la identitat nacional occitana, juntament amb tots aquells elements socials comuns –com la llengua i la cultura– quedaran sepultats a la intimitat de la llar, en una espiral d'autoodi i autorepressió que ja prou que coneixem els catalans (no només del nord, sinó d'arreu), com a poble oprimit que hem sigut i que encara som.

 

El balanç és prou dramàtic: de setze milions d'habitants que té Occitània (i em refereixo a la nació, no pas a la regió administrativa artificial que ha imposat fa poc l'Estat francès), només 600.000 el parlen habitualment. Això, tenint en compte que a principis de segle XX (i fins i tot podríem dir que ben bé fins a mitjans de segle) la major part de la població occitana parlava i es relacionava habitualment en occità, podem afirmar que la Cinquena República Francesa ha aconseguit, en una generació, acabar d'enfonsar la llengua a uns mínims històrics d'ús social, tot posant severament en perill la transmissió generacional que n'asseguri el seu futur. Aquesta operació d'anorreament lingüístic és coneguda com "la vergonha" pel moviment occitanista.

 

L'única lluita que es perd, però, és aquella que s'abandona: la França republicana pot trobar-se, ben aviat, amb un revés històric, igual que també se'l pot trobar el Regne d'Espanya. Si la República Catalana esdevé, no merament catalana, sinó sobretot catalaníssima, de la mateixa manera que suposarà un esperó pels moviments d'alliberament nacional de les Illes Balears, el País Valencià, la Franja de Ponent i la Catalunya Nord, també podrà ser, i haurà d'aspirar a ser, un far de llibertat per a la resta de pobles oprimits. Per això, la nova República Catalana ha d'aspirar a ser catalaníssima, no tan sols trencant jurídicament amb Espanya, sinó també amb el model social, polític i econòmic que ha caracteritzat el projecte borbònic.

 

 

De la mateixa manera, lluny de l'estratègia de l'imperialisme, la República Catalana ha d'aspirar a ser solidària amb tots els pobles del món. No només l'exemple de la nostra revolució democràtica, així com de totes les conquestes socials que aniran de la mà de la Nova República, que ens faran avançar cap a una societat molt més justa, igualitària i lliure; també el suport explícit, directe i sense reserves cap als pobles que lluiten pel seu alliberament. En aquest sentit, la Vall d'Aran esdevindrà una peça cabdal pel projecte d'alliberament d'Occitània, per la Revolució Occitaníssima.

 

Com digué la diputada independentista aranesa, Mireia Boya, en un acte polític a Perpinyà, el proppassat 7 de novembre de 2016, durant la Diada de Catalunya Nord: la República Catalana constituïda al Principat de Catalunya serà el punt de partida per a l'alliberament del conjunt de la nació catalana que, extensament, romandrà ocupada per França i Espanya. De la mateixa manera, la Vall d'Aran, alliberada nacionalment al si de la República Catalana, haurà de ser un focus per a l'alliberament del conjunt del territori nacional occità que romandrà sota el domini francès.

 

La República Catalana, doncs, serà catalaníssima i, nogensmenys, occitaníssima. En aquest sentit, cal que comencem a parlar de la futura Republica Catalana i de l'Aran, per traçar un futur de llibertat, igualtat i fraternitat per ambdues nacions.

 

Haut, Peiròt, vam caminar de cap tà l'immortèla
Haut, Peiròt, vam caminar, lo país vam cercar!

 

Comentaris