Espanya fa trampes. Un cop més. Juga amb les cartes marcades des del principi i, si per alguna raó, s’oblida de marcar-les abans de començar la partida, ho fa sobre la marxa. Li és igual. Els jutges, els policies, els polítics i la premsa fan pinya per alterar la realitat i fer-s’ho venir bé. Tenen la força d’un Estat i l’utilitzen sense límits. Executiu, legislatiu i judicial en bloc. A l’Alemanya nazi aquest sistema es deia Gleichschaltung. Coordinació de poders. El sistema totalitari en el qual els tres poders de l’estat modern no es controlaven l’un a l’altre, sinó que s’organitzaven per acomplir un objectiu major: l’èxit de la nació a qualsevol preu. Així funciona l’Espanya de Pedro Sánchez (i la de Rajoy i la que sigui). Un sistema polític que va poder dissimular durant aquells anys que Catalunya no suposava un perill. Ara que el país s’ha alçat en contra de la unitat nacional, Espanya ha mostrat la seva veritable cara.
Fan trampes. Adapten lleis, cuinen sentències i, si cal, li atorguen un poder ridícul a la Junta Electoral Central, un organisme raquític que només ha de controlar coses tan irrellevants com el temps dels blocs de propaganda en campanya. Ara resulta que, si cal, se li pot atorgar la capacitat de canviar el president de la Generalitat. Perquè fan trampes. Perquè poden inventar-se acusacions de terrorisme i deixar-te incomunicat 100 dies i què? Qui els diu res? Qui els crida l’alto? Qui ens protegeix? Ningú. Fora bo assumir que un estat modern, quan opera sense escrúpols, és imparable. No podem aspirar a plantar-li cara des de les institucions perquè, en última instància, les “nostres” institucions són seves. La Generalitat és un òrgan de govern regional que forma part de l’estat espanyol. Existeix per la bondat espanyola que ens el permet tenir. No calen més proves que la diligent aplicació del 155 després del referèndum. La Generalitat és seva i, si volen, la tanquen.
Hem comés un error, els catalans. Pensar que aquest comportament infecte és una característica exclusiva d’Espanya. Que la resta d’estats moderns es mouen en una mena de llimbs celestials i puríssims regits per les normes més ideals de la democràcia. Fruit d’aquest pensament màgic vam assumir que la resta del món ens salvaria. França, que empresona gent per gravar la policia durant les manifestacions. La unió europea, que deixa morir al mar milers de persones desesperades. El Regne Unit, que s’ha deixat la pell per fer callar a Julian Assange. Els Estats Units, que assassinen a qui volen i on volen sense miraments. O Putin, de qui no cal dir-ne res més. Si no han lliurat a Puigdemont és perquè els jutges belgues i alemanys no han vist perillar la integritat dels seus estats.
Potser la solució passa per construir la república al marge de l’Estat. Al marge de la Generalitat. Evitar convertir el govern del país en la punta de llança de les nostres ambicions socials i nacionals. Perquè això no servirà. Perquè la Generalitat no és “nostra” del tot i perquè els polítics s’ajusten a agendes pròpies. Potser cal fer una república de base. D’esquenes al poder tal com l’entenem. Una república de barri, d’organitzacions socials, de sindicats, de moviments ciutadans. Una república que els catalans puguem viure abans que es converteixi en Estat. Una república tan efectiva en les petites coses que es converteixi en inqüestionable. Fer de baix cap a dalt.
