Escric aquestes ratlles quan encara s’estan negociant els serrells de l’acord del nou govern progressista al País Valencià, integrat per PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podem. Pel que n’ha transcendit fins ara, sembla que les negociacions han tingut certes dificultats per trobar l’acord a l’hora de dissenyar l’arquitectura del nou govern, atenint-se a l’experiència de l’anterior Botànic (PSPV-Compromís), i a la incorporació dels nou socis, que tot i haver-se presentat amb una sola llista, són dos partits amb necessitats particulars de visualització (Podem i EUPV).
A l’espera de la presentació en societat dels acords programàtics, crec oportú recordar algunes necessitats bàsiques i peremptòries que com a País Valencià tenim i que per diverses raons no es van resoldre a la passada legislatura.
La primera seria sobre la necessitat d’avançar en qualitat democràtica reformant la llei electoral que ens condemna a la tanca electoral del 5%. Reduir-la com a mínim al 3% (per equiparar-nos a la resta de l’estat), avançar en la proporcionalitat territorial i, sobretot, garantir la participació dels moviments i societat civils, normativitzant les formes i dotant de mitjans les iniciatives populars. També és una necessitat sempre expressada i mai acomplida, la de fer desaparéixer (o almenys buidar totalment de contingut) les Diputacions provincials, pou d’opacitat que facilita tota mena d’arbitrarietats i amiguismes, quan no directament la corrupció. Paral·lelament cal avançar en la comarcalització, la correcció dels desequilibris entre la costa i l’interior i la descentralització governamental i administrativa per tot el territori atenent molt especialment les comarques alacantines.
Un segon espai d’imprescindible intervenció amb valentia, mitjans i determinació, és el referit al Model Econòmic Valencià. L’actual, una simple extensió de l’imperant a l’Espanya central, ens empobreix cada dia que passa (ara som un 12% més pobres que la mitjana de l’Estat) i és depredador del territori perquè està basat per una part en la construcció i el turisme com a motors i per l’altra en les subvencions a empreses multinacionals i en l’explotació laboral. Cal capgirar aquest model i acabar amb l’infrafinançament, el deute odiós que ens han obligat a contraure i l’espoli fiscal estructural que patim, per situar les necessitats de les persones en el centre del nostre interés. Cal impulsar un model que utilitze eines com les de l’Economia del Bé Comú, el cooperativisme i l’economia social, la potenciació del sector públic i la desprivatització, amb l’objectiu de posar en marxa una economia autocentrada que faça valdre els coneixements col·lectius i la formació de les noves generacions.
El nou Model Econòmic Valencià haurà de fer front a tres grans reptes de manera urgent. En primer lloc el d’un model agrari i agroindustrial que tinga com a objectiu la sobirania alimentària i el respecte pel territori. En segon lloc un model laboral basat en el repartiment del treball existent en cada moment, tenint en compte la creixent mecanització i robotització de la producció i la integració productiva del conjunt de la denominada intel·ligència artificial, tot garantint la dignitat i els mitjans de vida i treball del conjunt de la població treballadora. També i molt especialment, l’adequació del model productiu, comercial i de forma de vida als reptes mediambientals i climàtics. En cas contrari i més enllà de les bones intencions i les declaracions de principis, continuarem relliscant cap a la perifèria econòmica, l’empobriment individual i col·lectiu i participant de la disbauxa del model insostenible socialment i mediambientalment que tenim hui.
En tercer lloc, hem d’avançar decididament en tot allò que té a veure amb la nostra llengua i cultura. Necessitem una veritable Llei d’Igualtat Lingüística que garantisca el dret de totes les persones del País Valencià a conéixer, usar en totes les formes i situacions i fer respectar el valencià com ja es fa amb el castellà, i capgirar-ne la minva de l’ús i la subordinació. A més ens cal ja la llei de la funció pública que establisca l’exigència de la competència lingüística en l’accés a la funció pública. També necessitem superar les limitacions estructurals (seguint el model Zaplana) amb les quals va nàixer la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC) i acomplir els acords de reciprocitat d’À Punt amb la resta de mitjans de comunicació públics de la nostra àrea lingüística, TV3, IB3, Catalunya Ràdio, etc.
En quart lloc, i molt lligat al primer, necessitem enfortir la cultura democràtica i extirpar de la nostra societat tot allò que resta del franquisme i de les noves formes feixistes, masclistes/patriarcals i autoritàries. En aquest aspecte el fort pol d’atracció que representa el poder i la política que emanen de Madrid no ens ajuda gaire. Tampoc la por i les excessives precaucions amb les quals hem enfocat alguns aspectes en el passat més recent. Dos temes m’agradaria destacar al respecte. El primer la necessitat de potenciar el caràcter democràtic de totes les entitats lligades a les diverses festes populars com ara les Falles, Gaiates, Fogueres, Moros i Cristians, penyes esportives, etc. Des dels poders públics no es pot mirar a un altre costat quan des de posicions antidemocràtiques s’intenta mantenir segrestats molts d’aquests espais com a caus de difusió de les ideologies més reaccionàries. El segon, el silenci i l’equidistància (en el millor dels casos) envers la confrontació entre bona part del poble català i l’estat espanyol. No es tracta de demanar ingènuament al nou govern valencià que es pose al costat del govern català o de les entitats independentistes. El govern valencià, i també el conjunt de la societat valenciana, podria fer-hi molt més: per exemple exigint el respecte a les normes i formes democràtiques i fent un veritable paper de mediació per tal proposar solucions polítiques a les respostes repressives i judicials que situen el conflicte en un atzucac.
Amb els meus millors desitjos per al nou govern valencià. Ben cordialment.
