Repressió per salvar el rei

"Els catalans, sobtadament, han passat del peix al cove i l'acceptació de la Transició pervertida a qüestionar la monarquia i el règim. Alta traïció a la pàtria que no perdonaran"

La construcció de l'Estat franquista es va bastir sobre els pilars de la violència extrema i la repressió política amb caràcter d'exemplaritat i de càstig per als republicans, presentats a la societat espanyola i al món com a criminals i delinqüents, mai com a adversaris polítics. Els feixistes espanyols consideraven la repressió com una necessitat social per recompondre la nació, i en conseqüència, participar-hi o avalar-la provocava en els individus un fort sentiment de pertinença al bàndol guanyador. Aquest Estat tenia dos objectius: Esclafar la legítima República espanyola i aniquilar la nació catalana.  

 

El primer és evident que el va aconseguir amb escreix: L'Espanya actual viu feliçment empeltada de franquisme sociològic i convençuda que la seva única legalitat és la il·legítima monarquia borbònica. En més de quatre dècades, cap partit espanyol no ha qüestionat per què Espanya és una monarquia parlamentària i no pas una República. És més, hi ha hagut consens polític i social per esborrar qualsevol rastre de la legalitat republicana i de la seva simbologia. És un gran 'èxit' de la Transició haver monarquitzar la societat i el sistema de partits polítics, convertint la corona en la màxima expressió de la unitat d'Espanya i en el principal pilar per mantenir dempeus el règim corrupte del 78. Ser monàrquic és conditio sine qua non per ser un bon espanyol. Els progres més progres també són borbònics. Comptadíssims espanyols han dit que són contraris a la monarquia. Però els catalans han passat del peix al cove i l'acceptació de la Transició pervertida a qüestionar la monarquia i el règim. Alta traïció a la pàtria que no perdonaran. 

 

 

Pel que fa a l'objectiu d'aniquilar la nació catalana, Espanya no se'n surt. Catalunya és tossudament digna. No se'n van sortir els Borbons el 1714, no se'n va sortir l'Estat franquista i ara tampoc el règim postfranquista, encara que ha adoptat la mateixa estratègia que fa vuitanta anys, tret que no assassina. Igual que Franco, aplica la repressió exemplaritzant amb inhabilitacions, espoli patrimonial, presó i exili forçat per als polítics independentistes i activistes socials. Que tothom ho sàpiga, els independentistes acaben a la garjola, arruïnats o a 1.000 quilòmetres de casa. La causa general oberta contra l'independentisme impulsada pel govern del PP-PSOE-PSC-CS és la prova que només els queda recórrer a la recepta del feixisme espanyol per aturar la voluntat democràtica dels catalans. Només les dictadures es vanten de controlar el poder judicial per reprimir idees polítiques i de tenir jutges disposats a afinar querelles i a pervertir l'Estat de dret en nom de la unitat d'Espanya. "Qui ha escapçat els partits independentistes? Mariano Rajoy i el PP!", deia pocs dies abans del 21D la número dos del govern de Madrid. Pensin per un segon l'escàndol que hauria suposaat aquesta exhibició feixista en un estat democràtic. 

 

Però ni així. El règim del 78 no se n'ha sortit. Ha tornat a perdre. De fet, perd des de fa més de tres segles. A arreu del món, tret de Madrid, els comicis s'han interpretat com una nova victòria dels catalans. Això no és poc, malgrat que la UE continuï guardant un silenci insultant. Cal ser conscients que la lluita serà lenta i dura, perquè el republicanisme democràtic s'enfronta a un Estat que ha decidit suprimir les línies vermelles per tal de mantenir viva l'herència que Joan Carles I de Borbó va rebre de Franco el 1969. Però aquest Estat cada vegada és més dèbil. A Catalunya ja no el respecten ni els seus. 

 

Comentaris