Una de les reaccions preferides dels polítics independentistes quan l’Estat treu els seus orcs de cacera com avui és condicionar l’efectivitat de la repressió a unes conviccions suposadament intactes. Òbviament aquesta relació és totalment errònia. La repressió no aspira a acabar amb les conviccions de ningú i per tant, que funcioni o no, no té a veure amb que els represaliats les canviïn. Té a veure amb que no les puguin materialitzar. De la mateixa manera que durant la dictadura franquista tu podies ser independentista, comunista o homosexual, sempre que res no indiqués que ho eres.
Per això tampoc no és veritat que les conviccions dels líders polítics independentistes segueixin intactes. Unes conviccions que per posar-se a la pràctica depenen de l’acceptació de qui té interès que això no passi (i això va per Espanya i va per Europa), són un miratge, una caricatura. Un independentisme que renuncia a l’única via que li permet portar a terme el seu projecte polític en igualtat de condicions que qualsevol altre, la via unilateral derivada de l’únic referèndum que es podrà fer, és, a la pràctica, una ideologia il·legalitzada. I això és el que ha aconseguit la repressió. No vol canviar les idees de ningú. Vol canviar els actes dels que les tenen.
Per això, quan Carles Puigdemont fa un tuit denunciant en anglès vulneració de drets fonamentals o la portaveu d’Esquerra Marta Vilalta diu “prou a la repressió”, ens hem de preguntar a qui s’adrecen. A l’Estat al qual garanteixen la governabilitat perquè segueixi exercint la repressió sense que això li suposi cap cost? A l’Europa que mira més cap a la Xina que cap als seus principis fundacionals? No. No són tan idiotes. S’adrecen simplement als seus votants. Perquè l’únic a què aspiren és a guanyar eleccions, saben que no poden fer res més. Perquè l’únic que pot sacsejar-ho tot és una insubmissió generalitzada a l’Estat i no hi estan disposats. Fins a quin punt, doncs, està justificat el càrrec i el sou de representants que no ens defensen d’una Espanya aprofita la via lliure que li deixen per no deixar canya dreta?
Espanya no ha orquestrat l’operació policial d’avui per tapar el sopar caspós d’abans d’ahir a Madrid. Pensar això és assumir que necessita motius per represaliar-nos i per tant que pot haver alguna combinació de loteria a la capital que ens suposi un premi. Per això s’acaba pensant que hi ha a Madrid un govern millor que un altre per a Catalunya. Si a Catalunya hi ha repressió és perquè ningú no fa res per impedir-ho. Perquè en dies com avui els polítics independentistes parlen de conviccions mentre deixen el país en la més absoluta indefensió (sort que havíem d’investir un govern autonomista per frenar la repressió!) Perquè quan el carrer es revolta aquests mateixos polítics s’inventen tsunamis per controlar que no ho faci gaire, i fins i tot així, no se’n lliuren de la repressió. Perquè quan no ho poden controlar, ells mateixos el reprimeixen, com van fer amb alguns dels manifestants que l’any passat van participar a les manifestacions post-sentència. Per això ens represalia Espanya. Perquè s’ho pot permetre.
La repressió no s’aturarà si d’Espanya depèn. Mai. Fins que acabi amb tot el que a generacions anteriors els ha costat llàgrimes mantenir de peu. I Europa no mourà ni un dit. Com no ho va fer quan va deixar morir al llit el que aleshores era l’últim dictador del continent. Només pararà quan aquesta repressió els la fem pagar. I no ens deixem dir que no hi ha formes perquè no és veritat. Posem a maquinar la gent que se les va empescar totes per celebrar un referèndum sense que l’Estat ho pogués ni ensumar i ho veurem. Però això ha d’anar acompanyat d’una classe política que no sigui un obstacle. I mentre els seguim votant facin el que facin, no tindran necessitat de deixar-ho de ser.
1 
