Representar

"Un acte per celebrar una Constitució que s'ha convertit en inhumana para tantes persones no és cap sopar de 'nochebuena'"

Una de les coses que més em van impressionar del meu primer ple al Parlament va ser que just davant meu tenia el clatell de Felip Puig. Havia passat anys indignant-me per les accions del personatge: mentre mirava el seu clatell, totalment a l'abast de la meva mà, em passaven per davant les càrregues de Plaça Catalunya, les seves declaracions contra els moviments socials o la seva llarga i turbulenta carrera política als anys de "l'oàsi català".

Després d'aquell primer ple i al llarg dels dos anys següents al Parlament, em vaig trobar moltes vegades en situacions semblants. Polítics contra els quals m'havia manifestat o escrit articles o que m'havien fet rabiar quan els sentia dir bestieses per la tele, de cop s'havien convertit en "companys de feina", en gent amb la qual et veus diàriament. I aquesta quotidianitat, inevitablement, humanitza. Creuar-se en passadís solitari del Parlament a les 8 del vespre fa gairebé un indefugible gest de comiat fins al dia següent. Trobar-se a la barra de la cafeteria a primera hora del matí esperant a ser atesos, porta inevitablement a un petit comentari sobre les activitats del dia que tenim al davant, sobre el fred que fa o sobre com estaven les Rondes aquell matí. Un ascensor compartit durant uns breus segons ("ja deus estar a punt", "si, naixerà a finals de mes"), una llarga jornada de comissió asseguts de costat ("em deixes un boli un moment", "em pots portar aigua, que estic marejat"), un petit problema amb la fotocopiadora ("ostres!, encara no funciona), a la cua del bufet ("aquella amanida porta cogombre?", "si, però està molt bona", "el meu fill si li poso cogombre em tira el plat pel cap", "quants anys té?"...)

Excepte en casos molt excepcionals (dels que es troben a qualsevol lloc de feina), en general aquella gent que representa coses que xoquen frontalment contra el que un pensa i el que un desitja pel món, es converteixen en persones. Però la clau està en aquesta paraula: representar. És una obvietat: si estem en aquell bar, si compartim aquells seients, si aparquem al Parc de la Ciutadella és perquè representem coses molt importants per a molta gent. Representar: "Ser el símbol o la imatge d'alguna cosa". Va haver-hi un diumenge on milions de persones van anar a votar per posar-nos allà. I ho van fer amb l'esperança que algú representés els seus anhels, les seves preocupacions i, fins i tot, les seves pors. És molt fàcil que la quotidianitat et faci oblidar això. Però és imperdonable. Intueixo que fa gairebé una dècada les places van cridar "no ens representen" per haver entès malament la quotidianitat.

Ahir Pablo Iglesias feia un tuit "explicant" les rises compartides amb Arrimades i Iván Esponosa de los Monteros: "Esta nochebuena en muchas familias habrá votantes de UP, de partidos independentistas, de VOX, del PSOE o de cualquier otro. Igual que en las cenas de trabajo o de la clase de la facultad. Y hablarán y se reirán. Eso no es una falta de coherencia política, sino condición humana". No.

 

Pablo no estava a un sopar de "nochebuena". Estava allà perquè milions el van votar per representar la preocupació de molts pensionistes que veuen perillar el seu futur per les propostes d'Arrimadas. Estava allà perquè milions el van votar per "fer front" a una extrema dreta que fomenta odi a nens, estrangers i persones LGTBI. No era un sopar de "nochebuena" sinó un acte representatiu. Tenir un cunyat a taula que vota “desorientat” és una part més de la vida amb la qual s'ha de lidiar. Viure en un món d'estructures que manlleven drets i amenacen la vida de les persones és una tragèdia. Representar no és fer teatre. Pots saludar a un passadís, interessar-te per la salut d'un improbable company de "feina". És humà i necessari. Però un acte per celebrar una Constitució que s'ha convertit en inhumana para tantes persones no és cap sopar de "nochebuena". El problema no es riure. El problema és no tenir clar perquè estàs on estàs.

 

Comentaris