El replà

"Ja no és una lluita per la independència, sinó per l’hegemonia"

Tinc la sensació que l’espectacle dantesc que va ser veure la divisió de l’independentisme a l’hemicicle del Parlament dilluns passat era evitable. Convocar el ple sense haver arribat a un acord entre els partits de Govern va ser un error, totalment contraproduent pel projecte col·lectiu d’alliberament social i nacional que tenim. No calia, no hi havia cap pressa, haguessin pogut seure, tancats en una habitació i no aixecar-se fins posar-se d’acord. Però no, guerra oberta i espectacle mediàtic. S’ha perdut el nord i la credibilitat. S’ha evidenciat que no hi ha estratègia compartida. Decepció màxima si mirem enrere, frustració arrelada si mirem endavant. Ganivetades públiques, tirar encara més de la corda esfilagarsada de la unitat. Això va ser mentre la repressió continua.

Ni bons ni dolents. Tots en part culpables de la manca de projecte col·lectiu i de la sensació que moltes tenim d’haver perdut el temps durant dos anys, així com, també, responsables d’haver eutanasiat el capital polític de ruptura de la tardor del 2017 i la força de la mobilització ciutadana. Els simbolismes ens han atropellat, i la manca d’unitat, buida de contingut, ens aixafa. I en el mentrestant, el règim del 78 menja crispetes i es passa els acords d’investidura i les taules de diàleg pel farbalà, com era d’esperar. Qui més content deu estar és l’Aznar, perquè, em fot reconèixer-ho, tenia raó: abans es dividirà Catalunya que Espanya.

Veig molt partidisme, cops al pit i política de la testosterona, la que no et deixa moure de la teva posició, la que no té sentit de país, sinó de partit. No és lo mateix parlar dels nostres que del nosaltres i, aquí, cadascú vetlla pels seus i no pels altres. Ja no és una lluita per la independència, sinó per l’hegemonia, i aquesta no servirà de res si no hi som tots i remem coordinadament. I en aquest panorama gris de disputes i retrets creuats, que ja ens ha cansat, que ens produeix una mandra infinita, trobo a faltar altres maneres de fer en política: les de l’acord, el consens, la generositat i la lleialtat amb aquells que no són del teu equip, però que estan a la teva mateixa trinxera.

La teoria del replà d’en Jordi Turull és més necessària que mai: en una comunitat de veïns i veïnes que volen la independència d’aquest país, només ens podem trobar si uns pugen i altres baixen al mateix replà. I aquesta manera de fer política, des de l’empatia i el respecte, jo avui no la veig en la majoria de polítics catalans. Si segueixen així només provocaran dues coses: fer gran la desconnexió entre els ciutadans i els partits, i possibilitar, arrel del descontentament, l’aparició de moviments populistes, amb el risc de que, a sobre, siguin identitaris catalans. Ara que tenim l’horitzó d’unes eleccions tan inútils com necessàries, si venen, compte, no us deixeu enganyar, perquè si no hi ha replà on trobar-nos tots, per molt que alguns abanderin pseudovalenties i solucions, tampoc ho podran fer sols. I és que no crec que calgui dividir-nos en més partits, sinó canviar les formes de fer política per bastir plegats estratègies compartides, cadascú des de casa seva.

 

Estimats polítics, assessors, comunicadors i opinadors, feu el favor de buscar el camí del replà, baixeu i pugeu per l’escala de la sobirania, trobeu-vos i decidiu, d’un cop, com aturem el desnonament de drets i llibertats que patim en aquest país. Gràcies.

 

Comentaris