Una etapa política ha finalitzat a Catalunya. Entre el 2012 i el 2017 hem viscut l’anomenat “procés” que va finalitzar el passat 21 de desembre del 2017 amb unes eleccions autonòmiques imposades pel govern d’Espanya. A partir d’aquell moment, en el qual els partits parlamentaris que proposaven un estat català independent van acatar l’article 155 mitjançant la convocatòria electoral decretada pel Partit Popular, podem afirmar que la via unilateral de declaració d’independència ha quedat aparcada.
Aquest fet ens situa en un altre paradigma polític. També perquè els principals actors de tot aquest procés són en una situació subjudice dins l’entramat judicial espanyol. Això condiciona absolutament tota la política parlamentària que es pugui realitzar a partir d’ara, simplement perquè l’amenaça processal impedirà fer una política oficial de trencament amb Espanya.
Cal assumir que tant l’estratègia com la tàctica emprada fins a aquest moment, ens ha situat en un escenari de derrota momentània. El marcador ha estat 155 a 1. El gol que l’independentisme va marcar va ser l’1 d’octubre passat. Aquell dia vam descobrir un moviment polític combatiu i patriota. Com també aquest mateix independentisme va descobrir per primera vegada l’odi que genera a Espanya. En el decurs d’aquella jornada, els partidaris d’una Catalunya independent van adquirir una maduresa política. Tots vam constatar que la fundació d’un estat català era impossible mitjançant amb el pacte o l’acord amb Espanya. La negociació era i és una quimera.
Tot s’ha fet pensant en escenaris que no es corresponien amb la realitat. Hem descobert que l’expressió “un sol poble” era només un eslògan per amagar la crua realitat de tenir entre nosaltres elements amb l’esperit del colonitzador. No són només els diputats de C’s o PP, són també el veí de sota. La seva premisa és sotmetre la nació a la mentalitat, llengua, cultura i administració política espanyola. L’escenari que es desprèn de tot plegat és que cada vegada més ens endinsarem en dues comunitats enfrontades. Les terminals polítiques, socials i mediàtiques dels poders de Madrid a Catalunya aniran fomentant aquest clima de divisió amb propostes incloses de fragmentació o mutilació territorial de Catalunya. Un discurs amb reminiscències balcàniques anirà guanyat pes.
El desconeixement sobre la duresa de trencar un estat que forma part d’un statu quo com l’actual UE o ignorar que, per a la fundació d’un estat sense pactar amb l’estat matriu, cal el control del territori per l’ús de la força, són errades que sempre haurem de tenir present a partir d’ara. No ens ha de fer res assumir que les concepcions i l’estil polític emprat fins ara podien servir per sentir-nos satisfets amb nosaltres mateixos, però no per guanyar. Insistir en la utilització d’uns preceptes que no ens han servit seria un suïcidi per l’independentisme. A tot estirar, només tindrien utilitat per esdevenir un desig col.lectiu més sense materialitzar, com ho pot ser voler acabar amb les injustícies socials.
En conseqüència, una manera determinada de fer política ha arribat a la seva fi. Els resultats no han estat els que ens havien promès els seus protagonistes, els quals haurien d’assumir d’una vegada per totes el seu fracàs. Prou d’amagar-se més darrere d’excuses de mal pagador que només intenten perpetuar una impotència. Sortir d’aquest cercle viciós comporta refer conceptualment el projecte polític independentista. De dalt a baix. I deixant de banda capteniments que no generen cap motivació més enllà de les nostres files. Ens cal ser honestos intel·lectualment amb nosaltres mateixos tot acceptant que l’independentisme és un objectiu que requereix rigor, sacrifici i duresa; i amb uns dirigents amb una convicció i una fermesa de caràcter que impedeixin la claudicació immediata com va passar a partir del 27 d’octubre.
Possiblement ens haurem de posar davant el mirall i veure coses que no ens agraden. Però sense fer aquest exercici col.lectiu, que hauria de ser en forma d’un gran Congrés independentista, anirem arrossegant-nos pel trist pendent de la incompetència nacional.
