Des de les cinc de la tarda del dia 17 d’agost, a Catalunya les nostres ciutats, municipis i camps són uns altres. Amb una furgoneta, uns cinturons d’explosiu falsos, un ganivet i molta violència, uns quants nois van assassinar i ferir a massa gent a la Rambla de Barcelona i a Cambrils.
La violència dels nois, les persones mortes i ferides, i les ferides que ens han quedat i que circulen dins la por, el dolor, la impotència i dins les paraules amb què hem d’explicar-nos i explicar què ha passat, han capgirat la realitat que vivíem a Catalunya.
Des del minut zero vam traduir “atropellament massiu” per “atemptat” dins les nostres ments, però el titular d’ “estat islàmic reivindica l’atemptat a Barcelona”, al vespre, ens posava de cop en un lloc diferent de la realitat mundial: Barcelona passava a formar part del comú de ciutats violades per l’impuls de… no se sap com anomenar-ho, encara. No sospitàvem, en aquell moment, a més, que hores més tard, de nit, també passaria a Cambrils. Viure en una realitat que pot ser violentada, ferida o assassinada en qualsevol moment capgira les vides, definitivament.
Arran del 17 d’agost, a més, la guerra entre l’Estat, la Generalitat i els mitjans de comunicació, a les persones que vivim ferides, ens fa sentir especialment desprotegides, exposades i manipulades. Ens fa sentir especialment vulnerables a la violència: fa massa dies que sembla com si les víctimes, els dolors i les ferides, no fossin el més important.
A la tertúlia de Catalunya Ràdio, divendres 31 d’agost, la directora del diari Ara, l’Esther Vera, participant del diàleg en què es parlava de Cia, de Mossos, de El Periódico i de consellers i ministres, va dir que ella, el que veia, era que estàvem en un context d'”excés de testosterona”.
I vaig fer una pausa, amb un gest descansat, perquè té tota la raó del món, i perquè està bé que moltes persones comencin a veure-ho i a dir-ho, perquè si no, estem condemnades a la violència i a sistemes de poder moguts per interessos molt concrets.
La guerra entre presidents, ministres i caps ?incloent-hi el suport de paraula, testimonial i gestual que hi dóna a l’escena una dona, la vicepresidenta del govern espanyol? és una batalla de mascles. Però és que els atemptats, també tenen sexe.
En el context d’altres tipus de violències masculines, pensadores com Rita Segato han plantejat la necessitat que pensem en l’impacte que produeix en la masculinitat dels homes la precarització de la vida i en com deriva, sovint, en diferents formes de violència. A l’edat mitjana els homes feien guerres al camp de batalla: avui existeix un anomenat “estat islàmic” ?bàsicament homes, que segresten milers de dones de les quals abusen sexualment, i a les quals violenten sistemàticament? que dóna cobertura i títol a les accions de qualsevol home que, amb un ganivet o una furgoneta, decideix intentar guanyar un protagonisme que la vida precària (en un sentit molt ampli, perquè aquí caldria parlar de diners, de qüestions socials i de qüestions culturals) no li ha donat. Les noies de vida precària no surten a matar, i si l’estat islàmic les fa matar, de tant en tant, és de manera forçada, amb el cos ple d’explosius. Ens ho corrobora la realitat.
A la idea de “radicalització” caldria afegir-hi la vessant de masculinitat precaritzada en un món en el qual se segueix esperant que els homes abasteixin la vida i en siguin protagonistes.
Les accions improvisades d’uns quants homes joves el dia 17 d’agost a La Rambla de Barcelona i a Cambrils, ho ha dit més gent ja, són l’evidència de la frustració d’un pla que havia sortit malament i l’obvietat d’haver gestionat impulsivament, llavors, el que fos. Potser perquè les verges seguien esperant aquells homes al paradís, potser perquè si feien qualsevol cosa en el nom de Déu, com han fet tants i tants homes al llarg de la història, Déu els faria homes significants.
