Renunciar a les fantasies

"Ni és possible la independència unilateral, ni a Espanya és possible una majoria política fraternal i democràtica que negociï l'exercici d'autodeterminació"

L'independentisme continua immers en un procés de digestió dels fets d'octubre llarg, pesat i desagradable. No seria estrany (ni crec que fos dolent) que de resultes d'aquest procés veiéssim néixer un quart espai polític independentista, perquè una part del moviment continua en la tesi que amb aquella relació de forces era possible el control efectiu del territori i la independència unilateral, i que només va fallar la determinació dels líders. Són ciutadans que se senten estafats perquè "ens vau dir que faríeu una cosa i no la vau fer". Certament, les lleis aprovades al Parlament el 6 i 7 de setembre deien que s'aniria fins al final, de manera que la tesi de la traïció (o l'engany) dels líders és perfectament argumentable i pot tenir el seu públic. En aquest marc mental, els partits serien el gran obstacle per "fer efectiva la República" i cal "desbordar-los".  Foc nou. Com deia més amunt, no crec que sigui dolent que aquesta tesi passi per les urnes amb marca pròpia.

Tinc la sensació, però, que el gruix del moviment prefereix fer una lectura dels fets d'octubre amb un esperit diguem-ne més científic: crèiem que teníem la fórmula de la penicil·lina a les mans, i resulta que no, que haurem de continuar investigant i fent proves, revisant sense por tesis que hauríem jurat que eren bones però que quan han estat sotmeses al principi de realitat ha demostrat ser errònies. I que per fer-ho no cal jubilar l'equip sencer d'investigadors, més aviat aprofitar-ne l'experiència en l'error.

 

En aquesta línia, i per si pot servir d'alguna cosa, voldria formular una hipòtesi de treball nova, que més o menys faria així (la poso en cursiva perquè es vegi clarament on comença i on acaba i ningú en faci lectures parcials o interessades): l'única manera d'aconseguir la independència i que sigui realment efectiva, és a dir ser un estat reconegut per Europa i amb una població que n'obeeix les lleis i no en qüestiona l'existència, és a través d'un referèndum acordat on totes les parts es comprometin a respectar civilitzadament el resultat, sigui quin sigui, i a facilitar-ne l'aplicació. Al mateix temps, però, l'única manera d'aconseguir que l'estat espanyol segui a negociar un referèndum en aquestes condicions és sotmetent-lo a una molt forta pressió dels seus socis europeus, pressió només imaginable si el preu del no referèndum és un escenari de desestabilització d'Espanya i de risc real per l'economia de la zona euro.

Crec que una formulació com aquesta, amb tot el que implica si l'assumeixes sencera, pot servir per generar una relació de forces nova i guanyadora a Catalunya. Parlant en plata, independentistes i comuns renunciarien a allò que cadascun considera que és la principal fantasia de l'altre: ni és possible la independència unilateral (si la vols efectiva l'endemà), ni a Espanya és possible una majoria política fraternal i democràtica que negociï de bon grat l'exercici d'autodeterminació. Es posarien, així, les bases d'un nou embat amb l'estat, no en nom de la independència sinó de la democràcia, amb molta més força interna que el de l'octubre i amb moltes més possibilitats de ser escoltat a Europa. Penso que val la pena explorar-ho.

 

Comentaris