La manifestació d’aquest diumenge ha estat la viva expressió de la perplexitat. Des de la proclamació de la República, les bases socials de l’independentisme només han entès que calia votar el 21 de desembre per defensar-la. I així ho van fer. Però la majoria al Parlament, sumada a l’espectacularitat de l’organització del referèndum de l’1 d’octubre -malgrat la repressió violenta- i a l’èxit de la vaga de dos dies després no ha generat cap victòria tangible sinó, ben al contrari, una allau de represàlies de l’Estat i un bloqueig polític que no fa més que embolicar-se.
El pitjor de tot plegat és que hi ha dos milions de persones que s’han implicat en una estratègia dissenyada des dels partits i les entitats socials i, a hores d’ara, aquestes organitzacions han deixat de tenir una direcció política identificable. I això passa després que centenars de milers de ciutadans s’autoorganitzessin, fins el punt de deixar en ridícul tots els serveis policials i d’informació de Madrid en el moment en què, puntualment, van aparèixer les urnes de cada col·legi. I aquesta gent va defensar-les amb els seus cossos. Com haurien defensat el Parlament, si algú els hagués convocat.
Però no va ser així. I, ara, la sensació és que gran part de les decisions provenen de les necessitats d’uns advocats defensors que, com és la seva obligació, es limiten a intentar convèncer els jutges de què els seus clients no han fet res. En definitiva, potser no hi ha manera de recuperar la iniciativa política sense renovar els lideratges de l’independentisme.
