Això és el que ens estan dient: rendiu-vos i accepteu un grapat d’engrunes, que magnàninament us concedirem per endolcir una mica la rendició.
No és fàcil dibuixar la línia que separa la rendició del pragmatisme, la que separa la retirada estratègica de la fugida: pots fer un pas enrere per fer tres passes endavant o entrebancar-te, caure en un forat i no sortir-ne mai més. L’embolic és fenomenal.
La clau del moment és el pal i la pastanaga. I el fang que ajuda a relliscar.
El pal està claríssim: més enllà de les garrotades dels paramilitars, que són un avís claríssim i brutal, les sentències judicials, les presons, les represàlies econòmiques, els exilis, les inhabilitacions, constitueixen una amenaça molt potent i molt estudiada. Seguiu per aquest camí i acabareu com tots aquests. Rendiu-vos.
La pastanaga: si sou bons minyons i bones minyones, si us deixeu de romanços, us poden caure algunes engrunes. Trens, aeroports, ports, consells judicials autonòmics, algunes inversions eternament pendents… Us podem ofegar o us podem donar una mica d’oxígen, vosaltres trieu. Rendiu-vos.
El fang: aquest és de producció pròpia, no cal que el «politburó» madrileny l’afavoreixi, ens el fabriquem aquí, sense ajut de ningú. Quan discutim si és més heroic l’exili o la presó, ens perdem en discussions estúpides sobre el segon o el tercer grau, ens barallem per controlar la gestoria autonòmica i per veure qui fa de Pujol II, estem produint fang. Nosaltres solets. Aquí ningú no ens diu rendiu-vos: n’hi ha uns quants que pensen més a governar engrunes, entelèquies.
I encara hi ha un quart factor: la tossudesa, infinitament difícil de gestionar en aquest context, a mig camí entre la tenacitat i l’obcecació.
La tenacitat és sempre la clau de la victòria, l’obcecació acostuma a conduir a la derrota.
Si no ens estiguéssim perdent pel camí, que és el que està passant, estaríem pensant en com gestionar la tenacitat, sense perdre-hi bous i esquelles, que és com acabarà tot plegat.
El missatge més potent que arriba ara, per terra, mar i aire, és aquest: rendiu-vos i accepteu unes engrunes de propina.
Qui es pensi que és un missatge irrellevant o menyspreable, que es vagi calçant: en tot conflicte hi ha una etapa que és la del carrer sense sortida. Es pot prolongar més o menys, però no és gens fàcil de gestionar i de resistir. Entre Sánchez, Junqueras, Puigdemont i tota la resta, ens porten a la rendició acordada, a una mena de pacte dels anys noranta o de principis de segle XXI, d’abans del 2010, venut com si fos l’horitzó del 2050.
Ens diuen que ens rendim, de bon grat o per la força, i és evident que cal fer un replantejament. Xocar per xocar només porta a fer-se mal o a deprimir-se. Hi ha algú que pensi de veritat en demà o en demà passat o una mica més enllà, amb una de generositat, de visió de futur? Entre rendir-nos i estavellar-nos o cansar-nos o cosa ara mateix força probable, hi ha la tenacitat. Estem en aquesta línia? No. No per sempre o no encara. No és el mateix.
