Una renda garantida i universal

"El treball ja no hauria d’ocupar la major part del nostre temps actiu però, paradoxalment, no estem preparats per aquesta nova situació"

Tot i ser Catalunya una societat avançada, la realitat socioeconòmica ja mostrava greus i creixents desigualtats abans d’aquesta pandèmia, amb el 25% de la població vorejant el llindar de la pobresa i més del 50% amb dificultats per arribar a final de mes. Una de les mesures del Govern i del Parlament català va ser establir una renda mínima de ciutadania per començar a resoldre aquest problema, però el govern espanyol l’ha bloquejat, segurament per causes que tenen més a veure amb la sobirania nacional que per un possible desacord amb la solució donada per les institucions catalanes. La crisi de la Covid-19 agreujarà aquesta situació evidenciant la necessitat ineludible d’una Renda Individual Universal (RIU) per cobrir les necessitats bàsiques de qualsevol ciutadà, especialment dels que ja viuen en condicions de pobresa.

La RIU, no és una proposta d’emergència, com la renda mínima de ciutadania, per tapar les deficiències d’un sistema que cada cop té més vies d’aigua i que ara veurà  créixer el nombre de persones que no tindran més alternativa que acollir-s’hi. La manca de previsió, també en aquest tema, és un dels forats negres de la nostra societat, incapaç de veure que avancem ràpidament cap a un període en el que –en termes globals- serem més gent que mai, amb menys treball productiu i, en conseqüència, amb més desigualtats i totes les seves derivades, cap de positiva.

En l’anterior article acabava dient durant dècades, hem estat preparant els nostres joves per un món que ja no existirà mai més. Aquesta situació coincideix amb una societat més envellida que mai, amb un índex de pobresa en creixement i cada cop amb més gent en ocupacions precàries o despenjada del sistema. En conseqüència, disminueix la capacitat col·lectiva de generar recursos suficients per mantenir l’Estat del benestar sinó és a base d’incrementar el deute públic i/o esperar que els bancs centrals creïn diner de forma artificial, sense economia productiva que ho sustenti.

En els darrers vuit decennis molts milions de persones, arreu del planeta, han accedit al coneixement científic i tècnic. La revolució digital i la tecnològica estan canviant les nostres vides i la seva aplicació ens acosta a un sistema de vida en el que el treball ja no hauria d’ocupar la major part del nostre temps actiu però, paradoxalment, no estem preparats per aquesta nova situació. Ni com a individus ni com a col·lectivitat. Per la gran major part de la gent tot gira entorn del treball i de la capacitat de consum que aquest treball permet. Qui queda fora del món laboral depèn de l’almoina privada o de la pública, en forma de subsidi o de pensió.

És just aquí on s’ha de fonamentar el canvi de paradigma econòmic. Ni com a individus ni com a col·lectivitat hem de seguir sotmesos a les pors que generen aquestes incerteses. Un dels drets bàsics, per no dir el que més, és el dret a una vida digna, un dret que tots els nascuts han de tenir garantit per la comunitat amb una renda individual proporcional al cost de les necessitats bàsiques associades a cada etapa de la nostra vida (menjar de forma equilibrada, vestir amb dignitat, disposar d’un habitatge adequat a les necessitats de cada etapa del nostre cicle vital, aigua, energia,..) complementant l’estat del benestar que ha de garantir l’accés al sistema educatiu, a una formació permanent vinculada als nostres desitjos i interessos, disposar d’un sistema de salut fonamentat tant en la previsió com en l’atenció sanitària i social quan sigui necessari i que asseguri una vellesa viscuda amb plenitud, reconeixement i confiança.

Vivim en una part del planeta on tots aquests drets estan reconeguts i protegits, almenys oficialment, i just per això haurien d’estar a l’abast de tota la població. La realitat, però, és que només ho està de la que treballa i, encara, en condicions molt diferents. L’estadística ens diu que la mitjana de la despesa familiar es distribueix per terços molt semblants: poc més d’un terç dels ingressos es destinen a l’habitatge i, sovint, a canvi de residir lluny del seu lloc de treball. Per estalviar-se temps i diners en desplaçaments diaris a la feina, s’ha de destinar més d’aquest terç a l’habitatge i, a canvi, reduir altres despeses. Si considerem que aproximadament un altre terç dels ingressos els destinem a coses tan bàsiques com menjar, vestir, energia i comunicacions, en el millor dels casos disposem de poc menys d’un terç dels nostres ingressos per a transport, salut, cultura, lleure,...

 

Quan parlem de mitjanes, tenim una visió general de la situació, però, no ens mostra la realitat al detall. A mesura que ens allunyem de la mitjana, per sota, s’amplien els dos terços que corresponen a les necessitats bàsiques i de l’altre terç en va quedant cada cop menys. Si, a més, li afegim la precarietat laboral i la impossibilitat d’estalvi, el segment de la població que està en el llindar de la pobresa augmenta, i ho fa més de pressa quan entrem en crisi. Per si això no fos prou, hi hem d’afegir una altra dada gens insignificant: creix més de pressa la població que la oferta de nous llocs de treball.

La crisi de la covid-19 ha actuat d’accelerador d’aquest procés o, potser seria millor dir que està actuant de clarificador. Però que el problema sigui més evident que mai no ens porta, necessàriament, a solucionar-lo, com mostren les primeres reaccions dels estats més progressistes, dels més dèbils o dels governats pels més populistes. Uns aprofiten l’avinentesa per dir que –al contrari del que s’havia fet en la darrera crisi- aplicaran polítiques expansives, altres faran el mateix per no seguir degradant la imatge de l’Estat davant la seva població, encara que sigui assolint uns nivells d’endeutament públic que encara els fa més dèbils i dependents i, altres, repartint efectiu de forma puntual entre la seva població per anar preparant les properes eleccions, enlloc de crear un estat del benestar real, amb un sistema de salut i d’ensenyament públics i universals. No deixen de ser pedaços per apuntalar un sistema cada cop més insostenible.

Les ideologies dominants des de la segona meitat del segle XIX s’han mostrat incapaces de dibuixar un nou horitzó i el sistema social, polític, econòmic i cultural que han creat o sustentat sembla arribar al seu final. Necessitem estructurar un nou sistema que serveixi per encarar els reptes als que ens enfrontem. Un nou sistema que, per ser sòlid, s’ha de construir de baix a dalt, des dels fonaments. Un nou sistema que posi les persones i la comunitat en la base de totes les polítiques. Un nou sistema que garanteixi que tothom, arreu, visqui amb dignitat i que pugui exercir els drets fonamentals de tot ésser humà, independentment de si treballa o no.

Aquest nou sistema social, ideològic, polític, econòmic, cultural,... té uns fonaments clars: l’estat del benestar (salut i educació) i la Renda Individual Universal com a repartiment equitatiu dels béns que són patrimoni comú de la humanitat (la terra, l’aigua, l’energia, l’aire,...). Abans que sigui massa tard i que haguem d’improvisar, sobre aquests fonaments hem de saber construir la nova societat del benestar, de la que l’Estat en sigui només una eina, potser la més important, però un instrument al cap i a la fi. Després de dibuixar, en els anteriors articles, la societat del benestar, basada en una economia de proximitat, en una nova cultura de l’habitatge, en la gestió sostenible del nostre territori i la necessitat de crear una moneda digital pròpia que asseguri el control de la nostra economia interna, en els propers articles entrarem en com hem de canviar el sistema financer i monetari, les estructures dels estats i, en conseqüència, el mapa polític que ha arribat fins als nostres dies i el sistema de governança, dins els nous estats i a escala global. Haurem començat a construir el pensament global des de l’anàlisi local i acabarem definint les principals línies d’actuació local dins una estratègia que només pot ser global per ser efectiva.

 

Comentaris