La primera generació dels Scènic pertanyia a la família dels Mégane. Però l’èxit comercial del model va convidar la marca crear una gamma específica formada per la versió convencional i una altra un pèl més llarga i modulable. El Grand Scenic s’ha convertit en un dels aparadors de la marca francesa quan a versatilitat, espai i polivalència. Amb set seients i un maleter –molt accessible- de proporcions considerables (225 dm3 amb places disponibles i 680, amb configuració de cinc), guanya un pèl d’alçada a partir del pilar C respecte de la versió convencional i allargassa la cua fins arribar a la cinquena porta. Amb aquesta arquitectura, un bon grapat de solucions de modularitat i una conducció emblemàtica quan a facilitat i solvència, el Grand Scenic ha esdevingut un dels millors reclams dels francesos a l’hora d’esgarrapar clientela.
En l’apartat estètic, comparteix alguns dels elements identificatius del nou Clio. Li creixen les òptiques en proporció a les mesures del cotxe. El protagonisme dels llums combina amb el de les portes que, a la part inferior s’aixamplen lleugerament per proporcionar-li solidesa. La lluminositat interior és absoluta. Ja no parlem de sostre solar sinó d’una superficie panoràmica de vidre compartimentat en trams, cadascún d’ells, amb les seves corresponents persianes retràctils.
Els dos passatgers del davant tenen tot un univers a disposició. Un pannell de comandaments força intuitiu més aviat centrat amb el display del velocímetre i el tacòmetre al costat de la petita pantalla plana del navegador multimèdia. Ens ha agradat molt la distribució dels elements, la qualitat dels materials i la sensació panoràmica del conjunt. Llàstima que les mesures del volant –de tacte magnífic, tres radis i botoneria satèl•lit- puguin arribar a limitar la visibilitat d’algún dels indicadors i l’acció de regular o suprimir el regulador de velocitat s’hagi de fer imperativament deixant anar una mà… En canvi hem trobat molt oportú el sistema lliscant del calaixó que queda entre els dos seients davanters; la precisió dels suports lumbars i la llarga llista de compartiments, arcons i petits forats que es deistribueixen al terra, sota el cul i a les portes. La versió Family que hem estat portant incorpora un receptor de TDT amb lector de DVD i una pantalla plana instal•lada sobre l’esmentat túnel central mòbil. D’aquesta manera, els passatgers de la segona filera de seients poden veure la tele o una pel•lícula mentre se circula. Un sistema d’auriculars evita –si és el cas- molèsties a la resta d’ocupants. En qualsevol cas, qui seu al darrera d’un Grand Scenic disposa d’algún centímetre més d’alçada respecte del sostre i, el maleter –està clar- acapara protagonisme. Bàsicament perquè transformar-lo només demana un simple gest d’estirar una cordeta que activa l’aixecament mecànic dels dos seients de la tercera filera (que, comvenientment amagats o extrets de l’habitacle, deixen una superfície de càrrega completament plana).
La versió que ens ocupa també duu el Pack Confort: el dispositiu de sensors de proximitat, que varía la freqüència del senyal acústic en funció de la distància que ens queda fins a un hipotètic objecte o vehicle posterior; el mecanisme elèctric de plegat dels retrovisors, la tarjeta d’accès i arrancada (que substitueix la clau convencional) i el sistema automàtic d’activació del frè d’estacionament.
Compaterix bastidor amb el Mégane. Per això una de les seves virtuts és el confort. Tot i les mesures, el Grand Scenic és el mateix llegeix perfectament els revolts de l’itinerari. Amb precisió i sense gronxaments pertorbadors. La direcció, amb el nou sistema d’assistència elèctrica, contribueix meritòriament a proporcionar aquesta bona sensació.
Els dos motors dièsel disponibles en aquesta sèrie, de 105 i 130 CV arriben molt ben afinats. Gasten, de mitjana, 4.9 i 5.6 litres cada cent quilòmetres en itinerari mixte. El 1.9 dCi –que és el que duia la nostra unitat- es mostra notablement geniut en els règims alts i ostenta un considerable parell/motor de 300 Nm.
