De vegades estem tan obsessionats en el joc del nostre equip, que no veiem les oportunitats que ens ofereix el de l’adversari. I en això la política és igual que els escacs, el judo, la boxa o el futbol: de vegades, inesperadament, l’oponent ofereix un flanc per on atacar-lo que no estava en les teves previsions, però que val la pena aprofitar fins al fons. Distingiràs el bon jugador (o entrenador) per la seva capacitat de detectar el flanc inesperat i canviar –si cal– de plans per fer mal per aquell costat.
Aquests dies Pedro Sánchez ha ofert un flanc que, ben explotat, és un esvoranc dramàtic per als interessos de l’unionisme. Ha reconegut una cosa que, per molt òbvia que fos, no havia estat encara pronunciada per cap líder espanyol. Ha dit que l’estatut vigent no ha estat votat pels catalans, que això és una anomalia i que s’ha de resoldre. O sigui, ha admès públicament i formal que l’actual relació entre Catalunya i Espanya no és una relació consentida pels catalans. Ho hem dit moltes vegades en aquesta columna: Catalunya és l’únic territori dins la UE que es regeix per un marc juridicopolític legal però il·legítim, perquè no ha estat votat ni pels ciutadans ni pel Parlament que els representa. I ja en fa vuit anys, d’això. Des de la sentència del TC.
Òbviament, amb les seves paraules el que Sánchez pretén és obrir el meló d’un nou estatut d’autonomia, però en el fons, sense pretendre-ho, ha obert el meló de l’autodeterminació. Si això ho hagués fet Zapatero l’endemà de la sentència del TC, probablement hauria trobat en la política catalana, i en la societat, bona predisposició a arreglar la trencadissa del TC. Ara, però, una nova operació Estatut és inviable: els partits catalans que hi estarien disposats no arriben al 50% dels escons de la cambra (i se’n necessiten els 2/3!), i en el cas hipotètic que l’independentisme s’impliqués en aquesta via, a l’estat la relació de forces política, mediàtica i judicial és encara més nacionalista i està més exaltada que la que va fer fracassar l’Estatut de 2006.
El president espanyol, doncs, posa sobre la taula una proposta política autonomista sense possibilitats de prosperar, però basada en una premissa que li obre unes oportunitats immenses a l’independentisme, si la sap explotar discursivament tant en el front intern com en l’internacional: l’actual relació entre Catalunya i Espanya no és consentida. Tenint en compte que ho reconeix el propi govern espanyol, l’independentisme només ha d’afegir-hi: no resoldre-ho amb un referèndum a l’escocesa només portarà a noves crisis com la de l’octubre, o pitjors. Diria que és un missatge que poden entendre.
