L’Estat viu pendent del govern; millor dit, del no-govern; el no-govern en funcions de govern des d’un passat tan remot que pren aires de llegenda. La primera moció de censura guanyada en la història pels censors en 2018 va ser com el Big Bang d’un univers polític nou; l’univers de la política “liquida”, en termes de Bauman. El govern Sánchez, nascut amb la cesària de la moció, perd la seva majoria parlamentària a l’instant mateix del seu naixement, in statu nascendi, que diuen els llatinistes.
Els pressupostos, sòlids pilars de l’edifici estatal sencer, es dilueixen igual que un castell d’arena davant l’empenta dels antics aliats. Es força a convocar l’electorat perquè, amb la seva proverbial saviesa, posi ordre al desgavell. Però els savis electors sembla que també estan en funcions i el resultat no produeix l’estabilitat que tothom cerca desesperadament. Les eleccions comencen a repetir-se amb incipient i inquietant regularitat. O l’electorat s’ha tornat boig de sobte o la inestabilitat ha esdevingut estabilitat per un astut ardit de la dialéctica de la història.
Els que fa poc es preparaven per assaltar els cels, veient que els manca alçada, rebaixen les seves expectacions a aconseguir un govern d’esquerres, capaç, com a mínim, de frenar la ultradreta, és a dir, de sobreviure. Per això, lamentablement, cal passar de la política neocomunista de “sorpasso” a la podrida socialdemocràcia en stand-by mentre es constitueix el govern que traurà el país de l’atzucac com el baró de Munchhausen del pantà.
Els dos partits dinàstics, els veterans, les dues potes de l’odiós bipartidisme, amb nostàlgies de “tornisme”, es miren de reüll, sense saber si s’odien o s’estimen o ambdues coses alhora. Són conscients que pot passar-los com a les verges de la paràbola quan el Senyor torni de sobte i faci palès que els interessos de la Pàtria una, gran, lliure, han sigut menystinguts en benefici dels partits.
Perquè la qüestió urgent, vital, segons expliquen els governants nerviosos com gossos d’aigua, és formar govern. Tan urgent que sembla com si l’única funció del no-govern en funcions sigui assolir la cobejada condició de govern. I vet aquí que la clau per a la formació d’aquest govern la té ERC. Hi ha una paradoxa en el fet que la clau per a l’estabilitat de l’Estat la tingui qui vol alliberar-se’n. Una paradoxa de contingut explosiu. Pensant en el seu electorat independentista cal que ERC presenti unes concessions de la part espanyola que la part espanyola no pot fer (en cas que volgués) pensant en el seu electorat, com tot fill de veí.
La divisió del camp independentista prefigura que la posició final de JxC serà el “no”. I aquest “no” serà la unitat simbòlica sobre la qual es mesurarà l’abast de les concessions obtingudes en les negociacions en marxa. Pot semblar injust que amb un senzill “no” l’independentisme “burgès” atregui els vots de tots els irredempts que considerin traïció qualsevol resultat de les negociacions PSOE-ERC que no sigui el referèndum i la independència. Com sembla directament absurd que dos partits s’arroguen la representació dels altres i pretenguin que acceptin els resultats de la taula sense comptar amb ells per a res.
Res d’estrany que el termini del 16D esmentat pel president en funcions hagi migrat pel seu compte fins als dies posteriors a Reis. Bona, prudent, realista decisió, sobretot perquè fa de la necessitat virtut. Hi haurà munts d’acudits sobre quin rei portarà el govern al nen Pedro Sánchez, que l’espera amb infantil il·lusió. Però és ja evident que el resultat d’unes negociacions mal plantejades, amb insuficient interlocutors, sense publicitat (o sigui, amb propaganda de part), sense ordre del dia i per raons d’interès partidista no resoldrà res a curt i encara menys a mitjà termini. Al llarg, ja es sap, tots calbs.
Cal recordar que la part més difícil dels resultats d’aquestes inversemblants i peculiars negociacions serà fer-les creïbles a una opinió catalana molt desconfiada pels enganys d’uns republicans que ara mai diuen clar si són o no independentistes, animant la sospita, gairebé seguretat, que no ho són. Però fins i tot aquesta dificultat sembla menor davant el repte pantagruèlic de fer empassar-se al poble català qualsevol promesa o parauleta del nen Jesús procedent del PSOE i, en concret, del seu secretari general.
I això si el que les seves senyories investeixen el gener no és el govern de gran coalició PSOE/PP com el Borbó mana i la seva santa església de l’Ibex35 recomana.
