Una de les coses que ha fet perdre més simpaties a la monarquia espanyola ha sigut la pèrdua de la seva centralitat que s’ha manifestat particularment en contra de Catalunya a partir de la sentència de l’Estatut del 2010. És un fet paradoxal, just després que la reforma de l’Estatut fos ratificada pel mateix Rei.
El monarca no sempre ha estat mal aconsellat però en els últims anys sembla que s’hagi envoltat dels més tanoques de la classe. A Joan Carles I li agradava fer-se el socialista, sobretot perquè temia que fos una de les ànimes socialistes madrilenyes (aquella que abans de la Guerra Civil no estava gens d’acord amb donar suport a la dictadura de Primo de Rivera entre el 1920 i 1923) la que el fotés fora una altra vegada.
Palla a l’ull, el socialisme sempre s’ha debatut entre els partidaris de l’status quo i els declaradament republicans; en canvi qui ha manifestat una veritable animadversió envers al Rei (mai amagada) és aquell qui s’està preparant per tornar a la política com un redemptor dels republicans de dreta (més aviat d‘ ultra dreta) José María Aznar.
Espanya no pren com a model la monarquia britànica que té l’emprenta de segles de democràcia, més aviat enyoren la capa espanyola i un codi periclitat. Mentre Isabel II nomenava “Sir” l’actor Sean Connery poc després que s’hagués declarat partidari de la independència d’Escòcia, el rei Joan Carles en l’atorgament d’uns Premis d’Astúries llegia impassible que el català mai de la vida havia estat perseguit a Catalunya, davant l’astorament de tothom qui conegui les beceroles de la història (paraules de les que es va haver de retractar per més INRI).
Mentre la representant dels Windsor passa els estius al castell de Balmoral i el seu hereu llueix com ningú la magnífica faldilla escocesa, aquí pretenen mantenir la Fundació Príncep d’Astúries de Girona sense tenir cap sentit institucional, amb l’opinió en contra de bona part de la ciutadania, i amb crits i xiulets en contra de la família reial cada vegada que desembarquen a Catalunya.
Així com els escocesos han manifestat que en cas de ser independents estarien ben orgullosos de mantenir Isabel II com a la seva monarca, a Catalunya no ens han donat ni el mínim motiu per pensar que els Borbons serien neutrals i capaços d’acceptar la voluntat d’un 80% del seu Parlament i respectar-la.
Sembla que es busquin enemics enlloc d’establir aliances i acords. Les comparacions són odioses però a la monarquia espanyola li passa com al PSOE que ja només aixeca l’orella a Andalusia i Extremadura. No hi ha cap conseller àulic que els digui que cal renovar-se, que s’ha de convèncer la ciutadania amb una nova manera de fer que no passa precisament per aparèixer pare i fill després de l’anunci de l’abdicació en una caserna i vestits de militars? ningú que els digui que després dels negocis del Rei, les caceres de Botsuana, la Corina i tantes altres coses han d’agafar bon vent i barca nova? Per més que ens repeteixin que Felip és el príncep més ben preparat de la història la seva conducta apunta a que vol seguir les passes de son pare i així acabarà malament, si no que miri a la dreta.
