Un dia reinventarem les caixes

"Com més grans es fan els bancs més tenen agafats els estats pels dallonses i més estem obligats a rescatar-los"

Caixabank ja l'han reinventat i "recautxutat" tirant pel dret: un Frankenstein bancari que ja no té res a veure amb els seus orígens i que acabarà definitivament a l'òrbita dels poders financers madrilenys. La seu de Bankiacaixa no estarà a València, sinó a Madrid. A Catalunya, una xarxa de caixers automàtics de disseny, com a molt, i una mica de màrqueting sedant.

Aquest és el model: com més grans es fan els bancs més tenen agafats els estats pels dallonses i més estem obligats a rescatar-los. Els estats són ostatges dels bancs gegantins i ho acabarem pagant, com sempre i per variar, amb els nostres impostos: socialisme de pèrdues i subvencions a fons perdut. El seu ideal és cinc o sis bancs immensos a la Unió Europea, i al Madrid "turbo-capital-financera" n'hi toca almenys un. I ja rescatarem el que convingui.

En clau nacionalista (és una gran mentida això de què el diner no té pàtria), la mega Bankiacaixa emmanilla una mica més Catalunya. Diuen, i queda bonic, que així es construeixen capitalitats compartides i altres "cuentus xinus" de les fantasioses Espanyes en xarxa, però tot va a parar a Madrid i després, de retruc, als dos o tres centres d'autèntic gran poder.

Els bancs s'han menjat les caixes. Els gestors de les caixes es van menjar les caixes. I els amos dels diners, i socis dels poders polítics, es mengen el nostre futur. Mal negoci per a la majoria, ja ho hem vist i encaura ho veurem més clar a la propera crisi bancària global, a un o dos anys vista.

Ens estan venent una moto de proporcions siderals. En el fons, ens diuen que el millor per a nosaltres és que a la península ibèrica hi hagi un únic mega-banc (ai, portuguesos...) i que aquesta cosa formi part del mega-banc europeu. També únic, per variar.

No és un model tan diferent del xinès, més enllà de les formes: tots en mans de quatre o cinc mega-corporacions que fan i desfan.

I aquí venen les antigues caixes. Petites, modestes, sòlides, ben gestionades, ben arrelades a un territori, properes a la gent, serioses... No eren grans negocis per als amos del món, però sí que eren bones eines al servei de la gent normal, del botiguer, de la perruquera, del gimnàs, del que té un projecte innovador, de la petita empresària... Una eina de progrés al servei de la gent que toca de peus a terra i que no es col·loca amb la cocaïna financera que està intoxicant el món.

Estan prohibides, aquestes petites caixes territorials? No. Són rendibles i sòlides? Les bones, sí, sens dubte. I hi ha també altres fórmules, com la banca ètica, concepte que en principi pot semblar un contrasentit.

 

Això sí, són més d'estar per casa. Sense grandesa, aparentment. Sense parafernàlia. Sense altíssims directius i negocis hipermilionaris.

El que ens traurà del forat negre que s'aproxima no és Bankiacaixa ni altres invents per l'estil, sinó el capitalisme intel·ligent, modest, seriós, constructiu. "Back to origins", que diuen. Funcionava, funciona i funcionarà.

Evidentment, cap govern, cap institució financera, cap "think tank", no ens recomanarà tornar al vell model d'agrupar uns estalvis col·lectius, administrar-los prudentment, donar crèdits prudentment, generar millores socials, buscar beneficis petits però constants i sòlids... i gestionar tota aquesta riquesa col·lectiva amb transparència, decència, honestedat, seny.

Quan ens esclati a les mans el monstruós artefacte financer que ens estan preparant, no seria mala idea buscar bones idees de finals del segle XIX, malbaratades al final del XX i sovint amb el negoci del totxo pel mig. Reinventar les antigues caixes pot ser una forma de supervivència i qui sap si d'independència. Amb Bankiacaixa i altres frankensteins ja sabem el que ens espera...

 

Comentaris