Reialment preocupat

"El disseny de tota l’estratègia per collar els catalans comença a fer aigües"

Pobre home. Està preocupat per Catalunya. Li hem fotut enlaire les festes de Nadal dels darrers anys. De nits, el podem imaginar vagarejant com ànima en pena per la Zarzuela, incapaç de treure’s els catalans del cap. No pot estar tranquil ni tan sols quan va al lavabo. Ni quan s’escapa en secret de vacances amb la família. Catalunya no és només una preocupació. És la preocupació.

I la paraula «preocupació» no és més que un terme suau, políticament correcte. En realitat hauria de dir que Catalunya el treu de polleguera, el posa histèric, li causa pànic, li provoca malsons horribles en els quals primer perd Catalunya i després perd la corona.

Pobre home. No es mereix aquest tràngol. Com no se’l mereixen els seus pobres escrivents de discursos, que han hagut de sortir de la zona de confort habitual (bàsicament, quatre tòpics per no dir res) i reconèixer amb una sola paraula el gran maldecap: Catalunya. Amb una frase desmenjada que mereix ser emmarcada: «Y desde luego Cataluña», entre les serioses preocupacions que capfiquen el monarca.

L’expressió no vol dir res i ho diu tot alhora. Està tan, tan preocupat, que és l’entusiasta guionista i director a l’ombra de l’operació de repressió massiva dels darrers anys. I ara, després de la cleca de la sentència europea, estarà encara més preocupat, perquè el disseny de tota l’estratègia per collar els catalans comença a fer aigües.

Aquest pobre home, que porta amb resignació el pes de la corona, sap que encara li queden prou mecanismes per aguantar les previsibles derrotes futures davant la justícia europea. Mecanismes que, bàsicament, es resumeixen en una actitud: no fer-ne ni cas. És un clàssic de la psicologia hispana: el vell recurs a l’enemic exterior. L’espanyol és un estat prou rabiüdament orgullós per no arronsar-se davant un grapat de derrotes judicials o una pèrdua catastròfica d’imatge exterior. Qui són els de fora per venir a dir-nos res? Aquesta és la frase.

A sobre, el pobre home ha d’estar força preocupat per les vel·leïtats negociadores del funambulista Sánchez, capaç de passar amb naturalitat de ser un defensor aferrissat del 155 a buscar fórmules imaginatives per recolzar el futur govern espanyol en una bona part de l’independentisme català.

 

Això tard o d’hora tindrà el seu preu, ho saben tant Sánchez com el monarca preocupat. I la trencadissa serà formidable, perquè els aparells de l’Estat, hipernacionalistes i segurs de la seva força, no estan en la lògica de la negociació ni de la cessió, sinó en la del càstig, la repressió, la desactivació i l’extirpació de la «malaltia» independentista. Serà bonic de veure, si Sánchez aconsegueix oferir a ERC alguna mínima contrapartida raonable, l’espectacle que ens oferiran les dretes hipernacionalistes hispanes i bona part de l’esquerra.

Aleshores el pobre monarca tindrà raons per estar encara més preocupat. No li ha sortit bé la seva evident aposta per una gran coalició PPPSOE o PSOEPP, plantejada com un puntal d’emergència per sostenir una monarquia greument avariada. No li ha sortit del tot bé l’expedició de càstig a Catalunya, perquè sap perfectament que no ha erradicat el mal. I no li sortirà bé tampoc una hipotètica operació de generositat històrica o com se’n vulgui dir, que és la melodia que començaran a tocar un d’aquests dies: vinga, us donem unes quantes cosetes i ens fem una abraçada i com si no hagués passat res.

Clar que li preocupa, tot plegat. Perquè elpobre home sap perfectament que sí que ha passat alguna cosa: s’ha trencat el vidre. I no hi ha manera de reparar-lo, perquè una gran part de Catalunya ja no tornarà. Això no ho pot dir ni suggerir als discursos televisats, però és el que realment i reialment li preocupa.  

 

Comentaris