El Rei no és un problema dels catalans. És un problema generacional. De sentit comú, si es vol. L’existència del Rei implica l’existència de súbdits. Atenció a la paraula “súbdit”. Sotmès a un superior amb l’obligació d’obeir-lo.
Aquesta sola definició hauria d’invalidar aquest ésser “superior” que és capaç d’obligar-nos a obeir. És desconcertant que, avui en dia, hi hagi un “superior” que et “sotmeti”. Avui, l’època en què qualsevol nano de 18 anys pot triar fins al més mínim detall de la seva vida sense haver de donar explicacions a ningú. Quina sèrie vol veure, quina roba vol portar, què menja per dinar, quina religió vol practicar, quina ideologia vol defensar, quines relacions sexuals vol tenir, quina parella o parelles vol tenir… Avui en dia el món occidental és un supermercat on podem triar com vivim i què som. No estem pas encadenats a grans dogmes de fe ni a cel·les culturals o socials que ens obliguen a ser d’una determinada manera sense opció a revolta. Els joves s’han acostumat a decidir el que volen i no entenen una societat on aquesta elecció és impossible. Ens trobem a una distància còsmica de la societat que van revolucionar els filòsofs de la sospita. Aquell món del segle XIX i principis del XX on la pressió ens feia súbdits. Súbdits d’una idea, d’una tradició, d’un costum i, òbviament, d’un Rei. Però allò no té cap sentit per als millennials. És tan ridícul que esdevé còmic.
Si entenem aquest context, aquesta sensació generalitzada que avui en dia no som súbdits de res ni de ningú, es fa més flagrant l’insult que va suposar el missatge del Rei el 3 d’octubre. Una al·locució salvatge en la que un senyor imposat per la força de la seva línia successòria ens volia imposar per la força una idea política concreta. Un missatge de dalt cap a baix quan, precisament ara, els missatges i les relacions són horitzontals. Ningú està per sobre de ningú en la societat occidental del segle XXI. Cap jove del nostre país sent que està per sota de ningú. És cert, hi ha gent amb més diners, altres amb més talent i altres amb més èxit però tots aquests conceptes han deixat de ser absoluts. Cap d’aquestes coses no ens fa ser inferiors perquè la democràcia, la llibertat, la modernitat, els punts de vista diversos ens han mostrat clarament que tots som iguals i cadascú és com vol ser. Res és de pedra, inamovible, imposat sense raó lògica… menys la monarquia. Una institució que per primer cop a la història ha quedat profundament antiquada. Per primer cop, a la història és incomprensible per als joves. Incomprensible literalment. Els nois i noies no comprenen que un senyor els pugui “obligar” a “sotmetre’s”. És absurd. I els millennials ho veuen molt més clar que nosaltres. Molt més clar que els filòsofs de la sospita, fins i tot.
Però resulta que és una cosa de catalans. Fixa’t tu… Res del que he dit fins ara té res a veure amb l’independentisme. Crec, fermament, que la desconnexió amb el Rei és generacional i no pas nacional. Però malgrat això, han tingut la brillant idea de vincular la república amb els catalans, col·lectiu detestat per la majoria d’espanyols de dretes i esquerres. Em pregunto si, al cap i a la fi, no serà tot plegat part de l’estratègia. Si han trobat una manera brillant de donar valor al Rei per evitar la desafecció espanyola, que és la que els fa por. Gràcies a nosaltres, els diaris de la cort (és a dir, tots) poden canalitzar l’anti-monarquia com una cosa “de catalans” i, així, aïllar-la i evitar que els ciutadans espanyols s’hi sumin. Com s’hi han de sumar a la república, si és una dèria dels “separatistes”? De la mateixa manera que el cop d’Estat del 23F va finalitzar el debat republicà, el conflicte a Catalunya és l’única esperança de la Corona per evitar les qüestions sobre la seva legitimitat històrica. Un cop d’efecte ideal per mantenir una institució que ens fa súbdits. Curiosament, als catalans, no ens agrada ser-ho. De ningú.
