Rei de bastos

"L'empatia de Felip VI amb els catalans en el seu conjunt va ser zero. Va obviar-los. El rei va abdicar simbòlicament a ulls de molts catalans"

Va aparèixer dimarts a la nit el rei Felip VI a les pantalles dels televisors dels catalans. Però en realitat no els parlava a ells. Com Rajoy el diumenge, el rei els va donar l'esquena. Només, i és significatiu, es va dirigir, sense anomenar-los així, als catalans no independentistes per dir-los que no pateixin, que Espanya garantirà la seva llibertat i els seus drets. Us rescatarem, vaja ("no están solos, ni lo estarán"). L'empatia del rei amb els catalans en el seu conjunt va ser zero. Va obviar-los. Els catalans convertits en elisió, en absència. Ni una paraula ni tan sols per als ferits i lesionats, víctimes de la brutalitat policial. Felip VI va abdicar simbòlicament a ulls de molts catalans.

 

Felip VI ha fet, pel que fa al moviment independentista català sempre exactament el mateix discurs que el PP. Mai, ni una sola vegada, se n'ha desmarcat, ni que fos un mil·límetre. El rei espanyol ha renunciat així a qualsevol autonomia respecte al govern de Mariano Rajoy. Igualment, no ha volgut fer cap gest que pogués interpretar-se com incomoditat o guiat per un afany d'intermediació, arbitri o diàleg.

 

La narrativa del monarca, que és la del PP, assegura que tot el que passa a Catalunya és culpa d'uns dirigents polítics i civils que s'han begut l'enteniment, i han trencat la Constitució i la llei. Els centenars de milers de ciutadans que s'han manifestat un i altre cop, any rere any, i els que van anar a les urnes diumenge, i els que es van manifestar dimarts no existeixen per a ell. Són una elisió. Tot és culpa dels de dalt, d'una sèrie de sonats que han arrossegat una gent, que, en realitat, no pensa per ella mateixa, fins al penya-segat. Exactament com els va passar als ratolins de 'El Flautista de Hamelin'.

 

Un altre de les canyes amb què el discurs reial prova de sustentar-se és el de la divisió, de la fractura de la societat catalana. Jo no ho veig així. Al contrari: penso que la convivència és molt alta a pesar de la tensió que, sobretot en les últimes setmanes, s'ha produït. Pensem, en aquest punt, que, quan des de l'espanyolisme i l'unionisme s'esmenta "la división de la sociedad catalana", a continuació, de forma explícita o implícita, s'acaba acusant els sobiranistes i independentistes d'hispanofòbia i xenofòbia.

 

Joan Carles I es va guanyar la legitimitat sortint una nit de 1981 a la televisió per aturar el cop d'Estat de Tejero i companyia. D'allò en va viure fins que va abdicar. El seu fill ha sortit també a la tele –de moment no li ha fet falta vestir-se de militar- per donar carta blanca a Rajoy per fer el que li doni la gana a Catalunya, sempre amb la corresponent cobertura legal, naturalment. Un discurs que, igual que aquell del seu pare a favor de la democràcia, també marcarà, en aquest cas poc honorablement, el seu regnat.

 

 
 

Comentaris