El rei de la corrupció i el de la Guàrdia Civil

"Corrupció en dosis estratosfèriques i amb complicitats infinites, per una banda. Paramilitars i parajutges, per l’altra"

A Espanya hi ha dos reis, quan la Constitució només en preveu un, però què importarà la Constitució si és pel bé de la pàtria. El primer, el rei emèrit, que ha acabat en un fangar de corrupció aferrissadament silenciada i amagada durant dècades. El segon, el rei suplent, Felipe VI, silenciós, gris, militarista, sense idees, que ja ha esdevingut el rei de la Guàrdia Paramilitar (o Civil) i de la cúpula judicial i fiscal.

Aquest és el trist retrat de la corona espanyola i la seva borbònica decadència.

Corrupció en dosis estratosfèriques i amb complicitats infinites, per una banda. Paramilitars i parajutges, per l’altra.

Normal, ja que tenim i patim dues «paracorones», dues corones paral·leles, que intenten fer veure que no són el mateix, quan l’una és filla de l’altra.

Els principals enemics del futur d’Espanya (Déu ens els conservi els anys suficients per marxar-ne) són els abrandats defensors de la unitat a qualsevol preu, que en realitat només defensen el seu marc mental i sobretot el seu marc econòmic i de poder.

Les històries de la Guàrdia Civil dels darrers dies són un perfecte retrat d’aquesta decadència, dels estats dintre de l’Estat, de cercles de poder i manipulació que actuen convençuts que l’Estat és seu, que tenen dret a tot, que han estat elegits per alguna mena de poder sobrenatural i que estan decidits a esprémer l’Estat fins a la darrera gota.

Tècnicament, té dos noms: expoli i cop d’estat permanent. També té un altre nom: supervivència. Si perden la partida, s’hauran de buscar la vida, cosa especialment difícil quan no hi estàs acostumat i a sobre venen temps difícils.

Des de fa uns anys a aquest sistema se li veuen les costures, que mica a mica van esclatant. No hi ha costura que aguanti tanta pressió.

Solució a curt termini? Incrementar la força. Collar més. Duresa. Fer por. Reprimir, castigar, amenaçar. Si cal, amb el toc Pedro Sánchez, que no farà res de bo, però sap sobreviure.

Aquest és el retrat d’un regne perdut en el seu naufragi, que pot durar i malviure encara uns quants anys.

 

Especialment si no entenem on es troba la pedra angular, la que aguanta tot el sistema, la que està a la vista de tothom però no tothom sap veure: la monarquia.

Per això els que sí hi entenen la defensen a mort. Perquè saben que és el tap que els protegeix, el mite que embolica la troca i intoxica la ciutadania.

Si treus el tap, pot passar de tot. Si no el treus, aquí no passarà res: el 155 permanent està servit i a passar tots pel tub.

Problema, especialment a Catalunya? La política convertida en retòrica buida, en escenificació, en tacticismes i partidismes, en cosetes per passar l’estona, en llibres grocs, en símbols grocs, en nostàlgia groga, a l’espera de temps millors.

A la porteria hi ha una jugada de gol claríssima. Però no hi ha ningú per jugar-la ni per xutar. De manera que entretenim i maregem la pilota, al mateix temps que lliguem el nostre destí al país dels dos reis, a la corrupció, als paramilitars i als parajudicials.

 

Comentaris