Per ser rei, un dels requisits imprescindibles és no tenir por. O com a mínim, dissimular-ho. És una de les regles bàsiques de la monarquia i del lideratge a tot el planeta des de fa uns quants milers d’anys. El rei no té por de res ni de ningú i té l’obligació d’encomanar aquesta valentia, per forçada que sigui, als seus súbdits.
Quan un rei s’amaga, comença a perdre la corona.
I Felipe VI s’amaga, perquè té por dels catalans.
Nosaltres, que érem tan poca cosa, que se’ns podia acollonir a base de garrotades de policies estatals i guàrdies civils ansiosos per donar una lliçó als sediciosos de sempre, dirigits des de les ombres pels aparells de l’Estat: covards que sempre han defugit la seva responsabilitat. La mentida oficial és que ningú no va decidir res i les porres van actuar soles.
Ara canvia la seva agenda institucional: anirà primer al País Basc i després a Catalunya, sense gaires excessos propagandístics, de perfil baix i si pot ser anunciant les activitats dos minuts abans, per evitar protestes.
Acabarà visitant oficialment Sant Esteve de les Roures i fent-se una foto amb un alcalde imaginari. Allà, segur, segur, que no el molesten els manifestants.
Un rei de veritat no fa això. Un rei de veritat afronta amb valor i “gallardia”, com diuen a l’exèrcit, els desafiaments. És la clau de l’esperit militar i ho sap qualsevol que hagi passat una temporada d’uniforme militar, entre els quals, un servidor. Com no ho ha de saber un senyor que és el capità general de tots els exèrcits, al qual se li suposa que ha de ser l’aparador de totes les virtuts militars?
Si vols ser rei, has de saber aquesta antiquíssima veritat: si tu t’arronses, s’arronsen tots i acaben fent-fe fora, o els teus o els altres.
Aquest és el contracte. El poble pot perdonar un rei faldiller. I perdonar també un rei corrupte i abusiu. I moltes més coses. Deposar un rei és una cosa molt seriosa, des de la nit dels temps: en el fons, encara funcionem mentalment com si els monarques fossin elegits per voluntat divina, que és el que realment sustenta el seu poder. Una creença primitiva, sí, però poderosa.
Per això mateix, el que no perdona mai un poble és un rei que s’amaga, perquè en aquell moment deixa de ser rei. Ni tampoc es perdona mai un rei que maltracta el seu poble: d’un bon rei s’espera una altra cosa, tot i que a vegades no queda altra sortida que aguantar les seves garrotades i pensar com acabar amb el seu regnat.
El relat de la monarquia borbònica s’esgota aquí, quan el rei que va emparar la bàrbara repressió del 2017 ara resulta que té por de fer una visita als súbdits que van rebre les garrotades.
Fi del relat. Si a Catalunya hi hagués alguna mena de lideratge moral d’autèntica altura, més enllà de totes les misèries partidistes que ens hem de menjar dia sí i dia també, aquest seria un escenari interessant: el primer Borbó que té por d’anar a Catalunya, i no serà perquè no portin segles castigant-la.
Però aquí continuem perduts en el nostre propi laberint, incapaços com sempre de jugar intel·ligentment als escacs de la història.
Felipe VI ha entès que no és rei de Catalunya, però Catalunya no entén les possibilitats que li obre el fet de no tenir rei…
Passen els segles i no n’aprenem.
