No vull negar-los la bona voluntat. Fora tràgic que els nostres governants prenguessin les decisions entorn la pandèmia de manera frívola o maliciosa. Però el que és evident és el grau d’improvisació i la manca de competència que sembla caracteritzar la seva acció política. Analitzem el decret sobre mesures econòmiques subsegüent a la declaració d’alarma i el que ha estat aprovat per entrar en vigor aquest dilluns dia 30, de fet el dia que se’n compleixen els quinze primers del confinament derivat de l’estat excepcional.
En el decret del 17 de març ja existia un bon grau d’imprecisió, com demostren les successives variacions i aclariments: es confina la gent, però no tota, sense dir qui podia anar a treballar i no podia ser pel carrer, a banda el fet que la utilització del transport públic en hores punta no permetia a aquests treballadors la distància de seguretat aconsellada. Quantes oportunitats de contagi s’hauran donat en aquest context! Què poc estrany aleshores que hagin estat els barris més pobres els més castigats per la pandèmia! Tampoc, i això segueix ara igual, s’ha previst donar consignes per anar la gent a l’abastiment alimentari, de manera que supermercats i mercats han hagut de autoregular-se, amb fórmules molt variades, per intentar evitar ser l’altre gran focus de contagi.
En quant a les mesures econòmiques, en aquell decret es permetia plantejar un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO) per causa de força major amb uns avantatges que, per necessitat o oportunisme (que de tot n’hi ha), molts empresaris han utilitzat per lliurar-se de pagar les quotes de la seguretat social i reduir al màxim el nombre de treballadors a càrrec durant el temps de confinament. A banda es van acordar certes mesures en relació a les hipoteques que després, amb una certa polèmica dins del govern, van ser esteses als lloguers, però que llegides amb detall, permeten adonar-se que deixen fora de cobertura la classe mitja i la petita i mitjana empresa. Quelcom d’afavoriment als grans sindicats sembla existir en el rerefons d’aquestes mesures i tampoc és inversemblant que afavoreixin la banca, vist el seu silenci majúscul.
Però aviat es veu que el decretat no funciona: l’allau d’ ERTOs no és ni burocràtica ni econòmicament assumible, més encara pel fet de que s’havia acordat un silenci administratiu positiu de cinc dies que ha estat una quimera. A més es començava a veure la discriminació laboral entre la funció pública que ha continuat (tele)treballant (quina?) i la que no, perquè a ningú se li acut parlar d’ERTO entre funcionaris, i per suposat entre funcionaris i treballadors de l’economia privada, ja que sols aquests, en cas de no treballar, poden ser suspesos de feina, amb o sense força major. Per suposat ni pensar que la quantitat de càrrecs de designació i polítics de tota mena (Senat? Congrés, Parlament?) pensin en fer-se un ERTO en pròpia porta, ni que sigui per donar exemple oi?
Per altra banda, la direcció política de la gestió sanitària és pèssima, tant pel que fa al personal convocat (uns fan doble torn mentre altres no trepitgen l’hospital, al temps que criden a estudiants de cinquè curs i ens arriben metges cubans voluntaris) com en la provisió de material (agreuja el col·lapse la compra en mode caos i amb estraperlo inclòs que viuen CCAA i govern central), i així avui ha entrat en vigor un nou decret, encara més surrealista que l’anterior.
Mentre Europa continua “missing” (perquè com ja va veure Anglaterra abans de tocar el dos, Europa no funciona i els seus socis –ni els pagans ni els pidolaires- no fan els deures), el govern de Sánchez diu ahir que s’ha de confinar tot treballador que no sigui d’activitat essencial. Així doncs el confinament tampoc és total (perquè total no pot ser mai), però ens haurem de preguntar què és essencial i com es controla (i quan, i qui) la diferència entre uns i altres. A més haurem d’advertir que es tracta de l’última gran patacada sobre la petita i mitjana empresa, perquè dues preguntes floten a l’aire: és compatible el permís retribuït dels treballadors, que hauran de pagar per avançat els empresaris, amb els ERTO que aquests vulguin fer amb o sense força major.? I com i quan es recupera una feina que, pagada i no feta ara, pot significar demà la mort de l’empresa que aleshores, per molt que s’entesti el govern en prohibir-ho, haurà de tancar, el que vol dir l’acomiadament definitiu dels seus treballadors?
No sé com ho hauria fet jo, però jo no sóc ministre i en canvi crec tenir la responsabilitat de denunciar que les persones que es troben al capdavant de les institucions o han estat irresponsables, o continuen sent frívoles, o són senzillament incompetents. Tenint en compte les preguntes naïf de la roda de premsa (amb plasma) d’aquest dissabte passat, alguna mala praxi deu haver per part del govern, perquè és impossible creure que cap periodista hagués pogut plantejar alguns dels dubtes que he manifestat aquí.
