Imagineu que a les properes eleccions espanyoles els grans partits de l’Estat us permeten triar, lliurement, el polític que voleu que representi el vostre barri, urbanització, poble o districte. Que sou vosaltres, mitjançant un senzill sistema de primàries, qui decideix qui va a les llistes electorals del PSOE, PP o Esquerra Republicana. Un cop fetes les eleccions, tindreu la certesa absoluta que aquella persona que heu triat perquè us representi defensarà el vostre barri, urbanització, poble o districte al Congrés. Ho farà amb tota la seva ànima, amb totes les seves energies perquè sabrà, de manera innegable, que té feina a les Corts espanyoles perquè la gent del seu barri, urbanització, poble o districte l’han posat allà. No pas perquè ho vulgui la direcció del seu partit. Aquest sistema, que en un lloc democràticament primari com Espanya sembla ciència-ficció, és una realitat centenari en països com els Estats Units. Al marge de totes les imperfeccions nord-americanes, la manera com s’escullen els representants polítics és molt més democràtica. En un sentit estricte de la paraula. En un sentit etimològic. Perquè els polítics votats deuen la seva feina i el seu sou a la gent que els ha triat, cas per cas, no al partit que els ha posat a dit.
Com funciona aquí? Per començar, la majoria de nosaltres no sabem exactament qui ens representa al Congrés. Jo visc en un poble del Vallès i no sé pas a qui li he de llegir la cartilla si la meva comarca té problemes d’infraestructures. No sé pas quin polític respon directament si les necessitats de la meva zona són desateses. I si ho sé tant se val, perquè el meu representant no pot votar lliurement al Congrés. No senyor. Haurà de votar el que li digui el seu partit, perquè és el partit el qui l’ha posat. En la democràcia espanyola les llistes electorals són tancades. És a dir, els polítics que hi ha a les Corts deuen la seva presència al partit monolític que els tria. No tenen cap relació directa amb els seus ciutadans sinó una relació de submissió amb el líder del PSOE, del PP o de qui sigui. Si tu, com a representant electe, ets lliure de votar el que vulguis al Congrés segurament votaràs allò que beneficiï aquells que t’han escollit. Seràs, al cap i a la fi, un funcionari a sou d’una comunitat de ciutadans que et demana que defensis els seus interessos. En canvi, si has de votar el que diu el partit (perquè és el partit qui decideix si vas a les llistes o no) et converteixes en un número. En una peça que només té valor com a part d’un bloc que vota a pes.
Al final, el Congrés espanyol no és una cambra de polítics independents i lliures que voten segons la seva consciència, sinó una mena de batalla anacrònica en la que dos exèrcits de persones acrítiques voten el que els diu el seu propietari. I això no és pas casual, és un altre dels grans peatges de la Transició. És fruit d’una voluntat claríssima de deixar el poder en mans dels grans partits i evitar que estigui en mans de la ciutadania real. La por endèmica d’Espanya a la democràcia. Perquè la política de partits és un règim de control. Un tap per assegurar que la “casta” segueix posseint el poder. Per això sorgeixen cada cop més fenomens regionals com “Teruel Existe”, perquè s’han adonat que només així els districtes s’asseguren que algú es dediqui a mirar pels seus ciutadans i no només a rendir vassallatge als secretaris generals de cada partit.
