Destruir les institucions democràtiques catalanes i la societat civil organitzada abans de l’1d’octubre. Inhabilitant els dirigents polítics responsables d’aquestes institucions, ofegant-les financerament, per la via de tallar el FLA o multant-les com ja ha fet amb l’ANC i Òmnium, o intentant una reculada en massa de càrrecs de govern i funcionaris. Com? Amb l’estratègia covarda de la por, que passa per vulnerar la separació de poders i atemorir la població en general amb amenaces i represàlies de tota mena.
És l’única possibilitat que, descartada la via democràtica, considera que té Madrid per evitar la fallida del règim que comporta posar les urnes i que els catalans votin de forma lliure i sense coaccions de les forces de seguretat. Aquesta imatge, democràticament demolidora al marge que guanyi el ‘sí’ o el ‘no’, farà saltar pels aires un sistema que es manté en vida gràcies als silencis de la Transició i la legalitat monàrquica heretada del franquisme que a hores d’ara només qüestiona l’independentisme.
Per això aquest règim covard converteix la declaració com a testimoni del secretari de la Presidència, Joaquim Nin, en la causa del ‘Cas Santi Vidal’ en una condició “d’investigat policial per sedició” per haver signat l’ordre de compra del domini web del Pacte Nacional pel Referèndum, crida a declarar el president del Pacte, Joan Ignasi Elena, irromp al TNC per demanar informació sobre el lloguer d’una sala on JxSí va presentar la llei del referèndum i envia la Guàrdia Civil a una de les empreses que optava al procés d’homologació per a la compra d’urnes. Tot plegat, com va recordar el diputat Lluís Llach, que ha viscut a la seva pròpia pell la repressió de la dictadura, “tornem als temps del tardofranquisme, però amb la diferència que en aquells temps la policia tenia el coratge d’anar als protagonistes i no als intermediaris”.
L’Estat dispara a tort i a dret sense apuntar, confiat que el soroll de les bales provocarà el caos. Però obvia que, en el cas que la bala de la por i el setge antidemocràtic impactin sobre un líder polític, al darrere n’apareixerà un altre, i un altre, i un altre… I al carrer, milers i milers. Ja ho han comprovat. El missatge de Carles Puigdemont després del segon canvi de Govern no permet matisos. S’ha acabat la festa que Madrid va començar fa tres segles.
